Redescobrir la vocació matrimonial com a camí de santedat…
En un context social marcat per la fragilitat dels vincles, la por i la desconfiança davant dels compromisos definitius i duradors, una concepció individualista de la vida i una crisi del sentit en la vida familiar, els Bisbes de la subcomissió episcopal per a la Família i Defensa de la Vida de la Conferència Episcopal Espanyola ens recorden en el Missatge de la Jornada de la Sagrada Família (22.12.25), que el món i l’Església necessiten matrimonis sants «que facin visible, amb la seva vida, l’amor fidel i fecund de Déu».
La vocació matrimonial
Es tracta d’una invitació a contemplar el matrimoni com una crida de Déu i un camí privilegiat de santedat. Subratllant la dimensió eclesial, social i missionera i recordant que la felicitat autèntica només s’aconsegueix en la comunió profunda amb Déu i amb els germans. L’ésser humà creat a imatge i semblança de Déu (comunió i misteri d’Amor) només pot realitzar-se en la lògica del don, de l’amor que s’entrega i es comparteix. Des d’aquesta perspectiva, el matrimoni és un espai privilegiat on la vocació a l’amor s’encarna i es viu de manera concreta, quotidiana i fecunda, convertint-se en escola de veritable santedat.
La vocació matrimonial no sorgeix com una idea abstracta o com una decisió teòrica… Neix de la trobada amb una persona concreta, en l’experiència real de l’amor humà que és assumit, purificat i elevat per la Gràcia del sagrament. «La vocació matrimonial no se separa de l’experiència humana de l’amor, sinó que l’eleva, la purifica i la plenifica amb la gràcia de Déu», de manera que pot convertir-se en «un lloc de crida i de missió: l’espai on Déu convida els esposos a ser signe visible del seu propi amor fidel i creador».
En el sagrament del matrimoni, l’amor entre els esposos es converteix en un veritable lloc de crida i de missió, on Déu convida els cònjuges a ser un signe visible del seu amor fidel, creador, definitiu. No es tracta només d’un projecte personal, sinó d’una realitat amb una profunda dimensió eclesial i social: els esposos estan cridats a reflectir amb la seva vida i el seu amor el misteri de l’amor de Déu pel seu poble, fent visible al món l’aliança que no es trenca.
La dimensió eclesial i social
Per aquesta raó, la família té també una dimensió social; és el gèrmen i el fonament de la societat; el lloc, l’espai vital, on s’aprèn a estimar, a conviure, a obrir-se a l’altre, a escoltar, a perdonar i a sentir-se perdonat, acollit, estimat. L’obertura a la vida no és un element accessori, sinó una dimensió essencial de la vocació matrimonial. D’aquesta manera, la llar es presenta com «el primer tabernacle, l’àmbit de la intimitat més profunda on l’amor autèntic es fa visible». Les famílies, autèntiques «esglésies domèstiques», estan cridades a ser signes vius de l’amor de Crist per la seva esposa, l’Església, manifestant en la vida quotidiana la gràcia que les capacita per respondre a la crida de Déu i reflectir el seu amor únic, entregat i fidel.
Citant sant Joan Pau II en l’exhortació apostòlica Familiaris consortio, recorden que «entre els nombrosos camins, la família és el primer i el més important. És un camí comú, encara que particular, únic i irrepetible, com irrepetible és tot home; un camí del qual no pot allunyar-se l’ésser humà».
El missatge conclou recordant l’error que suposa desvincular la santedat del matrimoni i la necessitat que té l’Església de famílies que «siguin testimonis vius de l’amor de Crist». En la jornada de la Sagrada Família, l’Església convida a mirar de nou a Natzaret, a la vida amagada de Jesús, Maria i Josep com a font d’inspiració per als matrimonis i famílies d’avui, cridades a ser llum i esperança enmig d’una societat necessitada de l’amor veritable.
