I Diumenge d’Advent -A- (Is 2, 1-5; Rom 13, 11-14; Mt 24, 37-44)
L’Advent inaugura l’any litúrgic amb un sentit clar: preparar-nos per a la Pasqua de Nadal. No és un simple preludi sentimental ni un compte enrere cap a unes festes carregades de soroll i consum. És un temps de gràcia que l’Església ha custodiat durant segles per recordar allò essencial: Déu ve, i cal que ens trobi desperts. L’Advent educa el cor per acollir el Senyor que s’acosta, no només en el misteri del Nadal, sinó en cada instant de la nostra vida.
De vegades reduïm les setmanes prèvies al Nadal a la preparació d’un escenari: llums, nadales, presses, celebracions anticipades. Però la tradició cristiana sempre ha entès aquest temps com un exercici espiritual per a la trobada amb Crist. El Nadal és Pasqua: és el Déu que s’abaixa, que entra en la nostra carn per salvar-nos des de dins. I per acollir aquest misteri cal una ànima vigilant. El primer diumenge d’Advent ens recorda que la veritable preparació no es fa omplint l’agenda, sinó desbrossant l’interior.
Per això l’Evangeli d’aquest dia insisteix a vetllar. No es tracta de por, sinó de lucidesa. Crist ve constantment: en la Paraula que es proclama, en els sagraments que ens guareixen, en el germà que necessita ser escoltat, en les circumstàncies que ens obliguen a estimar més i millor. La seva vinguda diària exigeix un cor atent. Qui viu adormit —distret en allò superficial o anestesiat per la rutina— senzillament no el reconeix.
A més, l’Advent recorda una veritat que de vegades preferim ignorar: el nostre temps a la terra s’acabarà. Aquesta certesa no és una amenaça, sinó una brúixola. Viure d’esquena al final és viure sense saviesa. Crist serà el nostre Jutge, sí, però un Jutge que ens estima fins a la sang i que desitja la nostra salvació més que nosaltres mateixos. Recordar que un dia ens trobarem amb Ell ens ajuda a ordenar la vida, a posar cada cosa al seu lloc i a deixar de perdre energies en allò banal. L’Advent posa les nostres prioritats en la seva justa escala. Davant el soroll que ja comença a envoltar aquestes setmanes, l’Església proposa el silenci. No és un silenci buit, sinó habitat per la Paraula divina. És en el recolliment on la gràcia arrela.
«Revestim-nos de les armes de la llum», ens diu sant Pau, convidant-nos a deixar «les obres de les tenebres». És una crida clara a rebutjar tota manipulació de la veritat, tota dominació d’unes persones sobre les altres, tot allò que atempta contra l’esperança; i a assumir clarament les causes de la pau, de la dignitat de totes les persones, de la veritat que ens fa lliures. Les tenebres són el símbol de la feblesa de l’ànima, de la manca d’esperança; el dia, en canvi, simbolitza la consciència neta que cerca el bé i avança en la vida nova que el Senyor ens ofereix.
El primer diumenge d’Advent és, en el fons, una invitació a prendre’ns seriosament la vida. A viure desperts, sabent que Déu ve cada dia, que el temps no és infinit i que la salvació és a les portes. Si fem cas d’aquesta crida, aleshores el Nadal no serà només una data, sinó un naixement real en la nostra història. Perquè Crist torna a néixer allí on troba un cor vigilant i humil. Que així sigui amb la gràcia de Déu.
(Adaptat d’un text del P. Jesús Higueras)
