III Adv-A – Is 35,1-10 / St 5,7-10 / Mt 11,2-11
La resposta de Jesús a la pregunta de Joan (que havia assenyalat el Senyor però que ara es troba en la soledat de la presó i experimenta desorientació, silenci, frustració…) no neix del judici a Joan, sinó d’una comprensió delicada de la seva situació. En lloc de retreure-li una manca de fermesa, el convida a contemplar allò que ja està passant: la llum recupera espais on abans dominaven les ombres, la dignitat torna a aixecar aquells que havien quedat al marge del camí, l’esperança s’obre pas en el nostre dia a dia…
Jesús es revela en fets senzills que ens sostenen i ens renoven; arriba a poc a poc, no com un esclat enlluernador o un llampec espiritual… ni amb intervencions grandioses. L’evangeli mostra una manera diferent d’actuar: una proximitat que es manifesta en gestos discrets, en paraules que alleugen, en una presència que reconforta sense imposar-se. L’acció de Déu, tantes vegades inadvertida, avança amb la suavitat d’aquell que coneix el nostre ritme i no el violenta.
Jesús deixa entreveure, a més, la dificultat que acompanya tot discerniment. Ni la missió de l’un ni la de l’altre no van ser enteses per tothom. Quelcom semblant ens passa també a nosaltres. Hi ha trams en què la pregària és àrida i el sentit sembla esquiu, fins i tot fa mal. Tanmateix, en aquestes zones opaques continua escrivint-se una història de salvació… Allò que Déu construeix poques vegades coincideix amb les nostres pròpies previsions, però sempre condueix cap a una experiència més fonda.
El dubte de Joan permet entreveure que la fe se sosté en una adhesió que roman fins i tot quan els contorns s’esvaeixen. Aquest infant que va néixer, que neix i que naixerà es presenta com el do decisiu: Déu es fa proper, accessible, capaç d’establir una presència autèntica amb la humanitat. Una relació que s’enforteix tant en la claredat com en la foscor de la nit i que troba en la fidelitat la seva expressió més veritable. Mentre caminem, fins i tot enmig dels dubtes, ell continua treballant en silenci. Aquesta és la nostra missió: continuar obrint camí a l’esperança, encara que no ho entenguem del tot. La vida, encara que sembli fràgil, continua obrint-se pas.
En aquest sentit, l’Advent ens ajuda a educar la mirada per reconèixer que allò petit, allò que aparentment no compta, és també lloc d’epifania. Un gest de reconciliació, una serenor inesperada enmig del cansament, una mostra d’afecte… tots ells són signes que, sense ostentació, permeten descobrir l’acció de Déu en el món, una «acció» i una «presència» tan senzilla i humil, tan desconcertant, que fa veritat aquella paraula: «Feliç aquell qui no s’escandalitzi de mi!»
Que així sigui, amb la gràcia de Déu.
