Celebrem, coincidint amb el diumenge XVIII del Temps Ordinari, la Mare de Déu del Pilar. Per això, a la llum de la Paraula pròpia d’aquest diumenge, volem mirar també Maria, la nostra Mare, recordant algunes reflexions del papa Francesc:
La història de Naamà, cap de l’exèrcit del rei d’Aram, és colpidora: per guarir-se de la lepra es presenta davant el profeta de Déu, Eliseu, que no practica ritus màgics ni li demana coses extraordinàries, sinó únicament que es refiï de Déu i es banyi a l’aigua del riu; i no pas en un dels grans rius de Damasc, sinó en el petit Jordà. És una exigència que deixa Naamà perplex, sorprès: quin Déu és aquest que demana una cosa tan simple? Decideix marxar, però després recapacita, es banya al Jordà i immediatament queda curat. Déu ens sorprèn; precisament en la pobresa, en la feblesa, en la humilitat és on es manifesta i ens dóna el seu amor que ens salva, ens guareix i ens dóna força. Només demana que seguim la seva paraula i ens refiem d’ell.
Aquesta és també l’experiència de la Verge Maria: davant l’anunci de l’Àngel, no amaga el seu estupor. És l’estupor de veure que Déu, per fer-se home, l’ha escollida precisament a ella, una jove senzilla de Natzaret, que no viu als palaus del poder ni de la riquesa, que no ha fet coses extraordinàries, però que està oberta a Déu i es refia d’ell, encara que no ho comprengui del tot: «Heus aquí la serventa del Senyor; que es compleixi en mi la teva paraula» (Lc 1,38). Aquesta és la seva resposta.
Déu sempre ens sorprèn, trenca els nostres esquemes, posa en crisi els nostres projectes, i ens diu: refia’t de mi, no tinguis por, deixa’t sorprendre, surt de tu mateix i segueix-me.
Sant Pau diu al seu deixeble Timoteu: «Recorda Jesucrist; si perseverem amb ell, regnarem amb ell». Mantenir viva la memòria de Jesucrist és perseverar en la fe: Déu ens sorprèn amb el seu amor, però ens demana que el seguim fidelment. Nosaltres podem «fallar, ser infidels», però ell no pot; ell és «el fidel», i ens demana a nosaltres, a cada cristià, que lluitem per mantenir la mateixa fidelitat. De vegades ens hem entusiasmat amb alguna cosa, amb un projecte o amb una tasca, però després, davant les primeres dificultats, hem llençat la tovallola.
I això, malauradament, també passa amb les nostres opcions fonamentals, com el matrimoni o la vida consagrada. La dificultat de ser constants, de ser fidels a les decisions preses, als compromisos assumits. Sovint és fàcil dir «sí», però després no s’aconsegueix mantenir aquest «sí» cada dia. No s’aconsegueix ser fidels.
Maria ha dit el seu «sí» a Déu, un «sí» que ha canviat la seva humil existència a Natzaret, però no ha estat l’únic; més aviat ha estat el primer de molts altres «sí» pronunciats en el seu cor tant en els moments joiosos com en els dolorosos; tots aquests «sí» van culminar en el pronunciat sota la Creu, dreta, destrossada però forta i fidel.
I l’evangeli ens narra la història dels deu leprosos guarits per Jesús: surten al seu encontre, s’aturen a distància i criden: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres». Estan malalts, necessitats d’amor i de força, i busquen algú que els guareixi. I Jesús respon alliberant-los a tots de la seva malaltia. Crida l’atenció, però, que només un torni glorificant Déu i donant gràcies. Jesús mateix ho assenyala: deu han estat guarits i només un ha tornat a donar gràcies a Déu.
Mirem Maria: després de l’Anunciació, el primer que fa és un gest de caritat envers la seva parenta gran, Elisabet; i les primeres paraules que pronuncia són: «La meva ànima magnifica el Senyor», és a dir, un càntic de lloança i d’acció de gràcies a Déu no només pel que ha fet en ella, sinó pel que ha fet al llarg de tota la història de la salvació. Tot és do seu.
I això ens recorda que cal saber donar gràcies, saber lloar el Senyor pel que fa per nosaltres. Dir gràcies és tan fàcil i, alhora, tan difícil. És una de les paraules bàsiques de la convivència humana i no l’hem de donar mai per descomptada.
Que Maria ens ajudi, com a Mare, a mantenir-nos ferms en el pilar de la fe i de l’esperança. Que així sigui, amb la gràcia de Déu.
