VI DIUMENGE TO – A- Eclo 16, 6-21 / 1 Cor 2, 6-10 / Mt 5, 17-37
La Llei donada a Israel no va ser provisional ni una càrrega absurda. Va ser pedagogia divina. A través de manaments concrets, de normes morals i culturals, Déu va ensenyar al seu poble a distingir el bé del mal, a ordenar la vida, a reconèixer el seu senyoriu: “Tens davant teu foc i aigua, estén la teva mà cap al que vulguis; mort i vida… a cadascú se li donarà el que prefereixi……. Si vols, guardaràs els manaments i romandràs fidel a la seva voluntat…”. La història de la salvació és un itinerari, un camí d’aprenentatge i compliment de la llei (ens ho ha recordat el Salm: “Feliç qui camina en la Llei del Senyor”), que arriba en Crist a la seva culminació. Jesús no esborra la Llei; la porta a la seva veritat més profunda. La plenitud no consisteix a afegir preceptes, sinó a revelar el cor del que ja estava contingut en ells: “No he vingut a abolir la llei sinó a donar plenitud”.
I quina és la plenitud de la llei? L’amor. La Llei és un mitjà; el fi és la comunió amb Déu i la transmissió del seu amor als altres. Quan la norma s’absolutitza i es converteix en un fi en si mateixa, degenera en legalisme estèril. Però quan es comprèn com a camí cap a l’amor, adquireix tot el seu sentit. Jesús ho mostra amb claredat: La plenitud de la Llei és la misericòrdia, aquest amor concret que s’inclina sobre la misèria de l’altre i l’abraça. Per això:
- No n’hi ha prou amb no matar; cal desterrar l’odi, el menyspreu, l’insult del cor; és necessari respectar el do de la vida, cuidar-la en nosaltres i en els qui ens envolten, tractar l’altre com a germà, procurar la comunió, donar la vida perquè altres visquin.
- No n’hi ha prou amb no cometre adulteri; cal purificar la mirada. aprendre a mirar la persona, no com a objecte per satisfer els nostres desigs, sinó com algú ple de dignitat, cridat a l’eternitat com a temple que és de Déu; una mirada que aprecia la bellesa sense degradar-la de cap manera.
- No s’ha de jurar en fals. Cal cuidar les paraules i el seu valor extraordinari per expressar l’honestedat de la vida, la sinceritat i transparència, la veracitat dels propis pensaments i actes. No hi ha camí veritable de comunió, amistat i trobada personal si la comunicació no és veritable… i no és necessari invocar el nom de Déu per justificar les nostres accions si les nostres paraules són sinceres i neixen d’un cor i d’un pensament pur.
Crist dona plenitud a la Llei perquè la retorna a la seva font: el cor del Pare. I qui acull aquesta plenitud descobreix que l’obediència deixa de ser una càrrega per convertir-se en resposta agraïda. Aleshores la norma ja no oprimeix; orienta. I la vida, sostinguda per molts petits actes de fidelitat, es transforma en un testimoni silenciós que l’amor és la veritable llei que no passa. Que així sigui amb la Gràcia de Déu.
