III DIUMENGE DE QUARESMA-A- Ex 17,3-7/Rom 5,1-2.5-8/Jn 4,5-42 –
La primera lectura d’aquest tercer diumenge de Quaresma és un reflex de la por que sempre comporta qualsevol canvi: aquell vertigen que ens fa enyorar seguretats que ens encadenen quan l’horitzó es mostra àrid. Tanmateix, des d’aquest abisme d’ansietat, frustració i absoluta desconfiança és des d’on experimentaran que Déu no mira des de la distància, sinó que «camina amb ells» i que la precarietat que pateixen és passatgera. La veritable llibertat no és mai absència de dificultats.
Que l’aigua —aquest element imprescindible per poder sobreviure— surti d’una roca, no deixa de ser una imatge que sacseja la nostra lògica. Déu es manifesta precisament en allò que ens sembla estèril, difícil o inaccessible. Ara bé, no és un mag que elimina l’obstacle, sinó una font que brolla des de dins mateix de la situació. Perquè Déu no es manifesta com un esclau dels nostres capricis ni respon a la màgia d’un bastó. Ell és la font d’aigua viva que, com promet a la samaritana de l’Evangeli d’avui, brolla des de la nostra duresa i ens impulsa a abraçar el futur amb una esperança activa.
Ara bé, és necessari “deixar el càntir”, com la samaritana. L’evangeli d’aquest diumenge ens mostra que Jesús trenca el mur dels prejudicis. Els jueus i els samaritans eren dos pobles que s’evitaven sistemàticament. I Jesús mostra que Ell se situa per damunt d’escrúpols nacionalistes, religiosos; per damunt de qualsevol barrera ideològica. Ens ensenya a deixar de banda els estigmes amb què solem marcar tots aquells que no pensen ni actuen com a nosaltres ens agradaria.
L’escena, a més, té lloc al costat d’un pou, el pou de Jacob: tot un símbol de la tradició i de la Llei. I la conversa és sobre l’aigua i l’esperit convidant-nos a un nou naixement, a un nou començament. Una vida marcada per recerques frustrades, naufragis afectius, desencisos que impedeixen refrescar la seva vida. I, tanmateix, des d’aquesta sequedat i estancament és des d’on Jesús prendrà la iniciativa. El seu oferiment d’una nova recerca per descobrir una aigua diferent no només sorprèn i descol·loca la samaritana, sinó que a poc a poc la va fent sortir de la seva superficialitat i li fa sentir set de profunditat espiritual; la set d’una nova manera d’entendre allò religiós, que ja no dependrà de llocs físics ni geogràfics, sinó del torrent d’«aigua viva» que és Ell mateix i que desemboca en el més íntim del seu ésser.
Tota la vida humana està travessada per la set. Set d’amor, set de veritat, set de reconeixement, set de plenitud. Són desitjos profundament legítims i nets. Però l’experiència ens mostra que moltes vegades el món no aconsegueix saciar-los. Busquem en relacions, en projectes o en èxits alguna cosa que calmi aquesta inquietud interior, i tanmateix la set torna a aparèixer. Sant Agustí ho va expressar amb una frase que resumeix tota la història espiritual de l’home: «Ens vau fer, Senyor, per a vós, i el nostre cor està inquiet fins que descansi en vós». Només Crist pot saciar veritablement el cor humà. I precisament Pau, en la segona lectura, ens recorda que ser justificats és viure de la Gràcia; perquè la Gràcia té l’enorme capacitat de sanar, netejar, recompondre i restaurar qui se sent trencat i desfet. És una injecció d’amor capaç d’omplir de vida la persona. Per pura Gràcia.
