IV DIUMENGE DE QUARESMA -A- 1 Sm 16,1b.6-7.10-13a/Ef 5,8-14/Jn 9,1-41
Cec de naixement. La gent el mira com un pecador castigat per Déu; els deixebles es pregunten si el pecat és del cec o dels seus pares… però Jesús el mira d’una manera diferent. Mira l’interior, el cor. Des que l’ha vist només pensa a rescatar-lo de la vida que porta, del rebuig que pateix per part de tothom. La missió de Jesús és donar Llum, acollir, alliberar, guarir precisament aquells que viuen menyspreats i humiliats; retornar la consciència de la mateixa dignitat, del mateix valor manifestant-li el seu amor.
Al voltant de l’escena estan magistralment descrites altres actituds davant el fet de la llum: els que són mers espectadors que no comprenen el significat del signe ni canvien en la seva vida; els que tenen por de les conseqüències de veure la llum que exigeix viure d’una altra manera, els pares del cec que no volen problemes, els que es queden en meres i estèrils discussions teològiques sobre l’origen del mal, oblidant la responsabilitat i les respostes davant d’aquest mal… potser ens veiem reflectits en alguna d’aquestes actituds, però, podem també, com el cec, obrir-nos a la Presència de Déu que ve al nostre encontre en tots els moments i circumstàncies de la nostra vida; hem d’aprendre a veure més enllà de les aparences.
Què significa tenir la veritable llum, caminar en la llum? Significa abans que res abandonar les llums falses: la llum freda del prejudici contra els altres, perquè el prejudici distorsiona la realitat i ens carrega de rebuig contra aquells que jutgem sense misericòrdia i condemnem sense apel·lació. Significa no deixar-se guiar per la seductora i ambigua llum, és la de l’interès personal: si valorem homes i coses d’acord amb el criteri de la nostra utilitat, del nostre plaer, del nostre prestigi, no som fidels a la veritat en les relacions i en les situacions. Si anem per aquest camí de buscar només l’interès personal, caminem en les ombres. Cadascun de nosaltres està cridat a acollir la llum divina per manifestar-la amb tota la seva vida. Els primers cristians, els teòlegs dels primers segles, deien que la comunitat dels cristians, és a dir, l’Església, és el «misteri de la lluna», perquè donava llum, però no era una llum pròpia, era la llum que rebia de Crist. Nosaltres també hem de ser el «misteri de la lluna»: donar la llum rebuda del sol, que és Crist, el Senyor.
Ens ha recordat Sant Pau que els qui “hem rebut el baptisme hem passat de les tenebres a la llum (“éreu tenebres, ara sou llum”) i hem de practicar les obres de la llum (bondat i la justícia) buscant sempre agradar al Senyor romanent en la unitat del cos de Crist. Les tenebres són estèrils. “Busquem allò que ens fa veure (veritat, misericòrdia…); rebutgem allò que ens cega (prejudicis, pecat…). Mirem més al cor de les persones; als ulls del qui pateix abans que al manual d’instruccions… No siguem cecs voluntaris. Encenguem la llum sense por. Demanem la Llum. Siguem llum. Que així sigui amb la Gràcia de Déu. La humilitat de qui se sap necessitat de llum… d’aquí neix la fe…
Només la fe ens fa capaços de veure realment: Gerardo Diego escrivia:
“Estan els meus ulls cansats de tant veure llum sense veure;
per la foscor del món vaig com un cec que veu.
Tu que vas donar vida al cec i a Nicodem també,
Filtra en les meves seques pupil·les dues gotes fresques de fe.
Perquè Senyor, jo t’he vist i vull tornar-te a veure,
Crec en Tu i vull creure”.
…, perquè la fe, obre a la veritat.