V DIUMENGE DE QUARESMA- Ez 37, 12-14/Rom 8, 8-11/ Jn 11, 1-45 -II
Avui descobrim, en el signe de la resurrecció de Llàtzer, que ell, Jesús, “és la Vida”. Ja la lectura d’Ezequiel ens introdueix en el tema: “Jo mateix obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, poble meu i us portaré a la terra d’Israel”. Paraules dirigides als desterrats de Babilònia que signifiquen un anunci esperançador de reconstrucció de la llibertat. El poble a poc a poc va entenent que “Déu no és un Déu de morts sinó de vius”, capaç de vèncer la mort i de conduir l’home, per la força de l’amor, a la superació del dolor, l’esclavitud, la por…
És la idea que ens transmet avui l’evangeli de Joan. Una escena plena d’emoció, humanitat, proximitat… Jesús, davant els seus amics, comparteix el dolor. Impressionen sempre les llàgrimes d’un home o una dona. Impressionen les llàgrimes del Fill de l’home. Més d’una vegada va plorar Jesús: de compassió, de pena, de dolor; ell, que havia vingut a eixugar les nostres llàgrimes… és capaç de fer-ho precisament perquè ha sabut plorar. Jesús havia d’experimentar els nostres dolors, per poder ser compassiu. “Doncs no tenim un Gran Sacerdot que no pugui compadir-se de les nostres febleses, sinó provat en tot igual que nosaltres, excepte en el pecat” (Hb 4, 15).
Ningú ens pot dir: si creieu en la resurrecció dels morts i en la vida futura, per què us afligiu tant per la mort d’un ésser estimat?, on és la vostra fe i la vostra esperança? No. L’esperança del futur il·lumina la realitat present, però no la destrueix. És com el qui, davant el naixement d’un nen, no s’alegrés, perquè algun dia haurà de morir. Tot ha de ser viscut, i amb intensitat. En totes les morts i desgràcies, Jesús plora amb nosaltres; és compassiu i misericordiós. Aquesta és la seva primera resposta davant el dolor i la mort: la compassió i les llàgrimes. Aquesta és la seva primera medicina. Encara que no fes cap altra cosa, ja és una bona notícia dir-nos que Déu també plora, que Déu és aquell que plora per la mort d’un amic, que Déu és aquell que plora sempre amb nosaltres.
Al mateix temps Jesús ens diu: “Surt fora”, “Surt del sepulcre”, “Surt de tu”, “Deixa de lligar-te peus i mans amb les teves pròpies benes” (mediocritat, rutina, por, pessimisme, mort espiritual…), convidant-nos a experimentar aquesta vida nova que ell ens ofereix, a viure a fons el nostre baptisme estimant amb l’amor amb què ell ens estima, a no perdre la il·lusió per la vida, la confiança en les persones, la mirada en el futur… Ho fem des de la certesa de la fe que ens recorda que la mort no és la meta, el final; encara que inevitable, és un trànsit cap a la salvació que és la vida eterna que comença ja aquí. L’únic que pot vèncer la mort és l’amor. La vida espera de nosaltres una actitud positiva, de lluita i esperança… Ens afligim, és clar que sí, però no com els qui no tenen esperança. L’home és un ésser per a la vida! Des de la vinguda de Crist hem quedat lliures, no del mal de patir, sinó del mal de fer-ho inútilment.
Pau ens crida a viure no segons la carn (criteris del món i l’egoisme-individualisme que porta a la mort) sinó segons l’Esperit (segons Déu). Per això, davant de tots aquells fets (violència, terrorisme, abusos, maltractaments…) que semblen obeir a una cultura de la mort o a una insensibilitat moral davant la dignitat de tota vida humana…, els creients en la Vida hem de treballar i defensar la vida en tots els seus moments i situacions. Que així sigui amb la Gràcia de Déu.