L’EDUCACIÓ HA ESTAT SEMPRE UNA DE LES EXPRESSIONS MÉS ALTES DE LA CARITAT CRISTIANA
“Dilexi te-T’he estimat”, del 9 d’octubre de 2025, és la primera Exhortació apostòlica (document de caràcter pastoral que anima els fidels a viure la fe en un tema específic) del papa Lleó XIV. El papa aprofundeix i actualitza l’ensenyament de l’Església sobre l’amor als pobres, el qual es troba al cor de l’Evangeli i ens anima a tots a trobar Crist present en els necessitats de tota mena. Recordant els ensenyaments de la Sagrada Escriptura, dels Pares de l’Església, així com també la tradició viva, mostra la història de caritat amb la qual els sants i tantes persones de bé embelleixen el rostre de l’Església.
El capítol III de l’Exhortació Apostòlica tracta el tema de l’Església i l’educació, en el marc global del servei als pobres que és el tema central. Partint de la consideració que l’amor de Crist es fa present, “carn” en els més pobres i necessitats, l’exhortació, de cinc capítols, parla del servei als mateixos com un servei a Crist.
Des de les primeres línies el document ens recorda que l’amor de Jesús envers els pobres no és una idea bonica sinó una forma concreta de viure. Jesús no només va parlar d’amor, el va fer visible amb gestos, abraçades, guaricions, proximitat. Subratlla també el document que existeixen moltes formes de pobresa: aquella dels qui no tenen mitjans de subsistència material, la pobresa del qui està marginat socialment i no té instruments per donar veu a la seva dignitat i a les seves capacitats, la pobresa moral i espiritual, la pobresa cultural, la del qui es troba en una condició de debilitat o fragilitat personal o social, la pobresa del qui no té drets, ni espai, ni llibertat (n. 9).
Precisament subratllant la pobresa cultural i educativa, el papa dedica diversos punts a reflexionar sobre aquesta i l’actitud de l’Església per intentar pal·liar-la al llarg de la història.
En el número 68, escriu: “Adreçant-se a alguns educadors, el papa Francesc va recordar que l’educació ha estat sempre una de les expressions més altes de la caritat cristiana: «La vostra és una missió plena d’obstacles però també d’alegries. […] Una missió d’amor, perquè no es pot ensenyar sense estimar». [56] En aquest sentit, des dels primers temps, els cristians es van adonar que el saber allibera, dignifica i apropa a la veritat. Per a l’Església, ensenyar als pobres era un acte de justícia i de fe. Inspirada en l’exemple del Mestre, que ensenyava a la gent les veritats divines i humanes, l’Església va assumir la missió de formar els infants i els joves, especialment els més pobres, en la veritat i l’amor. Aquesta missió va prendre forma amb la fundació de Congregacions dedicades a l’educació popular”.
Ben bé podríem aquí recordar el P. Manyanet, qui, en fundar les seves congregacions religioses, deia que havien de “Treballar amb ardor i amb totes les forces, segons els les donés el Senyor, perquè tots els joves, particularment els pàrvuls, siguin rics o pobres, rebin una educació i instrucció religiosa i literària veritablement catòlica (gratuïta tant com fos possible)…; així com també dirigir, ensenyar i ajudar aquells que per manca de vocació o de recursos per seguir una carrera literària prefereixen dedicar-se a l’exercici d’un ofici dels que s’anomenen comuns”.
I, en el número 72, després de citar en els números anteriors exemples concrets de compromís educatiu a favor dels pobres, el papa recorda que: “Per a la fe cristiana, l’educació dels pobres no és un favor, sinó un deure. Els petits tenen dret a la saviesa, com a exigència bàsica per al reconeixement de la dignitat humana. Ensenyar-los és afirmar el seu valor, donar-los les eines per transformar la seva realitat. La tradició cristiana entén que el coneixement és un do de Déu i una responsabilitat comunitària. L’educació cristiana forma no només professionals, sinó persones obertes al bé, a la bellesa i a la veritat. Per això, l’escola catòlica, quan és fidel al seu nom, es converteix en un espai d’inclusió, formació integral i promoció humana. Així, conjugant fe i cultura, se sembra futur, s’honora la imatge de Déu i es construeix una societat millor”.
El P. Manyanet, amb el llenguatge propi de l’època, recordava la importància de les escoles-taller “On, a més d’aprendre a llegir, escriure, comptar, dibuixar, etc., adquireixen amb perfecció l’art o ofici que han escollit, i no són abandonats fins que tenen aptitud per guanyar-se la subsistència honradament, essent, per tant, útils a la societat”. I, en el context de la seva època, manifestava un compromís clar: “En la nostra classe obrera ocupat el pare tot el dia al taller i la mare en les feines de casa seva, o en guanyar el seu jornal quan aquestes no l’absorbeixen tot el dia, no poden ni l’un ni l’altre vetllar pels seus fills en aquella edat tendra en què es contrauen els mals hàbits que duren tota la vida… ¿No és veritat que alhora que succeeix en les classes benestants succeeix en les classes obreres que si bé en algunes famílies el pare i la mare es basten per educar els seus fills sense necessitat del col·legi, en la major part d’elles és necessari i indispensable el col·legi perquè els nens rebin bona i cristiana educació?”.
El papa Francesc sempre recordava que l’educació és una de les expressions més altes de la caritat cristiana. Per a l’Església el saber allibera, dignifica, apropa a la veritat, i per això sent que ensenyar és una de les seves missions més importants. En aquest sentit, l’educació és un deure i no només per formar professionals en els diferents àmbits sinó per formar persones obertes al bé, a la veritat, a la bellesa; sense por a la raó, al contrari, potenciant-la al màxim de les seves possibilitats com a do de Déu. L’educació catòlica és un espai de formació integral de la persona, d’inclusió social, de promoció humana per a la construcció d’una societat més justa i millor.
El P. Manyanet recordava “com d’excel·lent és el ministeri de l’ensenyament” que ens fa “continuadors de la missió que Jesucrist va venir a realitzar sobre la terra. És tan digna aquesta missió que, per ella, “som també associats al gran misteri de la Redempció i se’ns fa partícips del poder de Déu, ja que treballar en la salvació de les ànimes és cooperar perquè aquestes es conservin i creixin en la seva gràcia…” i recorrin els camins d’una vida virtuosa. Afegia el P. Manyanet que, per als religiosos i educadors “la ciència no ens és menys necessària que una santa vida i, per tant, que hem de fugir de la ignorància amb tant de compte i empeny com del vici”.
Si en cada persona, particularment les més vulnerables, “en els pobres i sofrents es revela el mateix cor de Crist (…) amb qui cada sant intenta configurar-se”, aquest ha de ser el camí de santificació per a cadascun de nosaltres. Pares i educadors estem cridats a tornar la mirada a Jesús, cuidant, acompanyant, custodiant cadascun dels qui ens han estat confiats, educant-los en la pedagogia de l’amor i fent-ho amb tendresa i fermesa, amb confiança.
Referint-se al primer deure dels pares, el P. Manyanet escrivia: “La paternitat és com un sacerdoci; i així com és propi del sacerdot exhortar, predicar i pregar, de la mateixa manera els pares de família dins de casa seva han de ser zelosos vigilants i constants però prudents predicadors”. Per aquesta raó els avisos i les correccions necessàries realitzades per millorar i progressar en la virtut “cal que es facin sempre amb oportunitat i amb ànim tranquil i assossegat, de manera que els fills es persuadeixin que allò que se’ls diu i ensenya neix únicament de l’amor i interès que el seu bé temporal i etern els inspira”.
Hem volgut només subratllar breument l’aspecte educatiu, però el papa Lleó XIV en el document parla de les «noves pobreses»: soledat, addiccions, desesperança, manca de sentit… i ens convida a mirar més enllà de la pobresa material. Perquè hi ha molts cors trencats que esperen ser escoltats i un gest concret, senzill d’ajuda i acompanyament. La bona educació és un dels mitjans que, al llarg de la història, l’Església ha posat a disposició de les persones, particularment les més vulnerables, per això l’“educació és sempre un acte d’esperança”.
J.D.A.
