IGNASI DE BOFARULL
Professor emèrit de la Universitat Internacional de Catalunya
Fabrice Hadjadj és un filòsof, escriptor i dramaturg francès, d’origen jueu i convertit al catolicisme. És conegut pel seu estil brillant, provocador i molt concret, capaç d’unir filosofia, teologia, família, cos, humor i vida quotidiana. I amb aquests interessos tan suggeridors parla de la taula familiar amb un joc de paraules que s’entén molt bé en l’idioma francès: la table i la tablette. La taula familiar comparada amb la tauleta electrònica. Totes dues són objectes tècnics, totes dues estan fetes per l’home, totes dues organitzen la nostra postura, la nostra mirada i la nostra manera de relacionar-nos. Però no produeixen el mateix tipus d’humanitat. La tauleta concentra l’atenció en una superfície individual; la taula obre l’atenció cap als rostres. La tauleta es toca amb un dit i respon immediatament; la taula demana esperar, escoltar, servir-se els uns als altres, parlar, callar, agrair i romandre.
Per això, Hadjadj arriba a afirmar que la taula familiar és un objecte tècnic superior a la tauleta electrònica. No perquè sigui més sofisticada, sinó perquè és més humana. La tauleta pot connectar amb moltes coses, però sovint desconnecta de qui és al costat. La taula, en canvi, no té pantalla, ni brillantor, ni notificacions, però aconsegueix una cosa molt més difícil: reunir una família real al voltant d’un aliment comú.
Una família no es fabrica
En la seva reflexió sobre la família, Hadjadj recorda una cosa elemental i alhora molt oblidada: no es pot «fundar» una família com es funda una associació, una empresa o un club. La família ens precedeix. Ningú no tria néixer d’aquests pares, tenir aquests germans, rebre aquesta història concreta. La família no comença com un projecte dissenyat per individus sobirans, sinó com una realitat rebuda. Això té molt a veure amb la taula. Al seu voltant no s’asseuen persones que s’han escollit per afinitat perfecta. S’hi asseuen pares cansats, fills petits, adolescents distrets, germans que discuteixen, avis que repeteixen històries, convidats que arriben, silencis que pesen i alegries que se celebren. La taula no reuneix una família ideal, sinó una família real. I precisament per això educa.
La taula ensenya a rebre
Menjar en família sembla un gest senzill, gairebé ordinari. Però allà succeeix una cosa decisiva: el nen aprèn que la vida comença rebent. Algú ha comprat, algú ha cuinat, algú ha posat els plats, algú ha esperat els altres. El menjar no apareix màgicament com una mercaderia disponible (un exemple és el servei delivery, que es refereix al servei de lliurament a domicili de menjar gairebé sempre preparat), sinó com una cosa preparada i oferta. En una cultura marcada pel consum immediat, aquesta experiència és molt important. L’hiperconsum acostuma a demanar, triar, canviar i substituir. Si alguna cosa no agrada, es descarta. Si alguna cosa avorreix, es busca un altre estímul. Si apareix una espera, s’omple amb una pantalla. La taula familiar introdueix una altra lògica: rebre, agrair, compartir i tenir cura. No amb grans discursos, sinó amb gestos petits: beneir, esperar que tothom estigui servit, tastar el que hi ha, dir gràcies, passar l’aigua, ajudar a parar o a recollir.
La taula ensenya a estar junts
La tauleta tendeix a individualitzar. Cadascú mira la seva pantalla, rep el seu estímul, controla el seu ritme i viu dins del seu petit món digital. La taula fa el contrari: ens obliga suaument a sortir de nosaltres mateixos. Allà cal mirar, escoltar, respondre, deixar parlar, acceptar que la conversa no sempre gira entorn d’un mateix. Per això la taula familiar ajuda a habitar la realitat. No d’una manera abstracta, sinó molt concreta. Habitar és aprendre a estar en un lloc amb altres. És descobrir que la llar no és només un espai on cadascú passa, menja i consumeix, sinó un món comú. Quan una família s’asseu a taula sense televisió de fons i sense mòbils ocupant el centre, la llar torna a tenir densitat. Es converteix en un lloc on la vida es comparteix.
Ensenya llenguatge
La primera infància necessita paraules vives. No només paraules emeses per una pantalla, sinó paraules adreçades al nen, paraules que responen, que pregunten, que esperen, que anomenen allò que ha passat. A taula s’aprèn moltíssim llenguatge lligat a la conversa: «què has fet avui?», «passa’m el pa», «dona les gràcies», «demà anirem a veure els avis», «això no es diu així», «explica’ns què ha passat». La televisió de fons és especialment nociva perquè sembla inofensiva. Ningú no la mira del tot, però ocupa l’ambient. Interromp la conversa, fragmenta l’atenció i omple la casa de veus que no responen al nen. La taula, en canvi, necessita un fons humà: veus familiars, silencis, bromes petites, relats, preguntes i mirades.
Posa límits
La taula també educa el desig. No tot pot ser immediat. No sempre es menja el que un vol. No es pot parlar sempre primer. No s’ha de servir tot per a un mateix. Cal esperar, repartir, tastar, agrair. Tot això pot semblar mínim, però és una gran escola de vida. Davant la tauleta, que respon al dit amb rapidesa, la taula ensenya que la realitat té ritme. Davant el consum, que promet satisfacció immediata, la taula ensenya paciència. Davant el caprici individual, la taula ensenya pertinença. Entorn d’un àpat senzill, el nen aprèn que hi ha altres i que aquests altres importen.
Transmet una història
A taula es transmet molt més que aliment. Es transmeten costums, receptes, relats familiars, festes, maneres de parlar, maneres d’acollir un convidat, records dels avis, petites normes de cortesia i també una certa manera de mirar la vida. No es transmet tot de cop, sinó per repetició. Dia rere dia, àpat rere àpat, el nen va entenent que pertany a una història. Existeix un marc d’estudis molt suculent per entendre aquests temes que s’anomena narrativa familiar i que parla de la transmissió de la memòria familiar que ens defineix i constitueix. Serà un altre dia.
Hadjadj insisteix que la família no és un projecte artificial construït des de zero. És una realitat que ens precedeix i ens introdueix en vincles que no dominem del tot. La taula fa visible aquesta veritat: un s’asseu amb qui li ha estat donat, aprèn a estimar-lo en la seva imperfecció i en rep una memòria que podrà portar més enllà.
Desconnectar per tornar a connectar
Recuperar la taula familiar no significa idealitzar famílies perfectes ni organitzar àpats impecables. Significa tenir cura d’un lloc senzill on la vida pugui tornar a reunir-se. De vegades hi haurà cansament, discussions, presses i nens inquiets. Però fins i tot així, la taula continua sent una de les grans escoles d’humanitat. Potser per això la intuïció de Hadjadj és tan necessària avui. La tauleta brilla més, entreté més i respon més ràpid. Però la taula forma millor. Si la tauleta captura l’atenció, la taula l’educa. Quan la tauleta individualitza, la taula reuneix. Si la tauleta ofereix estímuls, la taula ofereix presència. La tauleta connecta amb pantalles llunyanes a l’atzar; la taula connecta amb els rostres propers i reconeixibles que són carn de la nostra carn.
