P. Jesús Higueras:
La solemnitat de Tots Sants ens convida a alçar la mirada i contemplar el destí al qual està cridada tota vida humana. Els sants són aquells que estan plens de Déu. Han permès que la seva presència anés ocupant el centre de les seves vides fins a quedar completament transformats pel seu amor. La santedat no consisteix, doncs, a assolir una perfecció humana a força de voluntat, sinó a deixar que Déu habiti en nosaltres i actuar lliurement des d’aquesta presència.
Tots estem cridats a aquest camí. Cada vegada que, mitjançant la nostra llibertat, acollim Déu, li obrim un espai dins nostre i permetem que el seu amor transformi els nostres pensaments, desitjos i decisions, creixem en santedat. No es tracta d’una conquesta reservada a uns pocs escollits, sinó d’una vocació que arriba a tots els batejats i, en últim terme, a tot ésser humà.
Avui recordem també tants amics, familiars i éssers estimats que han arribat abans que nosaltres a la meta. Persones amb les quals hem compartit la vida, que ens han estimat, acompanyat i ensenyat tantes coses. En acabar la seva peregrinació terrenal i arribar a la trobada definitiva amb Déu, esperem que ja es trobin plenament plens d’aquest amor que aquí només van poder experimentar de manera limitada. El nostre amor per ells no és únicament una mirada agraïda al passat; és també una invitació a mirar cap al futur. Ens recorden que el nostre destí és el cel i que la mort no té l’última paraula.
Però, quin és el camí per arribar a aquesta plenitud? Jesús mateix ens l’ha mostrat. No es tracta tant d’imitar les seves perfeccions humanes com de fer nostres les seves benaurances. Hi trobem el retrat del seu propi cor i, alhora, el camí que porta a la felicitat veritable.
Ser pobre d’esperit, tenir un cor net, treballar per la pau, patir per causa de la justícia, ser misericordiós… No són simplement actituds virtuoses que adornen una vida religiosa. Són els principis que configuren la humanitat de Crist i que, quan els fem nostres, ens permeten viure d’acord amb la veritat més profunda de la nostra naturalesa. Les benaurances ens descobreixen una felicitat que no depèn de l’èxit, del reconeixement, de la seguretat material ni que les circumstàncies siguin sempre favorables.
Per això, els sants no són necessàriament els qui millor han fet totes les coses, els qui mai no s’han equivocat o els qui han tingut una vida extraordinària als ulls del món. Són aquells que, enmig de les seves circumstàncies concretes, han romàs units a l’amor de Déu. Homes i dones que, amb les seves limitacions i dificultats, han permès que la gràcia fes fecunda la seva existència. La seva grandesa no és tant en el que han aconseguit com en l’amor que han deixat créixer dins seu.
La festa de Tots Sants ens recorda així una veritat que sovint oblidem: la vida veritable no s’esgota en el temps. Tot el que aquí construïm, posseïm o assolim té un caràcter provisional. La plenitud per a la qual hem estat creats només es realitzarà en l’eternitat, quan puguem contemplar Déu cara a cara i descansar definitivament en el seu amor.
Mentrestant, cada dia és una oportunitat per recórrer aquest camí. Els sants que avui celebrem ens precedeixen, ens acompanyen i ens animen. Són la prova que l’Evangeli pot fer-se vida i que la felicitat promesa per Jesús no és una il·lusió. És el nostre destí.
