DIUMENGE I DE QUARESMA -A- Gn 2,7;3,1-7 / Rom 5, 12-19 / Mt 4, 1-11
Jesús Higueras:
En el primer diumenge de Quaresma, l’Església ens situa davant un episodi decisiu: les temptacions de Jesús al desert. Els evangelistes recullen aquest moment en què Crist, després del seu baptisme, és conduït per l’Esperit al desert per ser temptat. No és un detall secundari. És l’inici de la seva missió pública i, d’alguna manera, la síntesi anticipada de tot el seu combat.
La temptació no és un accident en la vida de l’home. És una necessitat. Sense temptació no hi ha decisió veritable, i sense decisió no hi ha identitat. L’ésser humà es defineix no tant pel que li passa, sinó pel que decideix fer amb el que li passa. Jesús té fam després de quaranta dies de dejuni. Aquesta dada és real. Però el decisiu no és la fam, sinó la resposta que dóna a la fam. Allà es juga la seva fidelitat.
També nosaltres vivim situacions que no hem buscat: mancances, fracassos, incomprensions. No som responsables de moltes d’elles. Però sí som responsables del que decidim davant d’elles. La temptació posa al descobert el cor i obliga a prendre posició. O em tanco en mi mateix, o confio. O manipulo la realitat en el meu benefici, o permaneixo fidel al pla de Déu.
Hi ha un detall que travessa les temptacions: «Si ets Fill de Déu…». La temptació comença sempre per la sospita sobre la pròpia identitat i per la necessitat de demostrar alguna cosa. Converteix aquestes pedres en pa. Llença’t des del llera del temple. Postra’t i et donaré tots els regnes del món. En el fons, és el mateix: demostra qui ets.
Però el valor de l’home no consisteix a exhibir-se ni a imposar-se. No necessita demostrar res per ser estimat. Jesús no realitza cap gest per provar la seva filiació. Sap qui és i viu des d’allà. La seva força no està en impressionar, sinó en romandre. No actua per convèncer el temptador ni per guanyar aplaudiments. Viu com a Fill, sense espectacle.
Aquesta és una lliçó fonamental. Quan l’home viu pendent de justificar-se davant dels altres, acaba esclau de la seva imatge. Quan necessita constantment proves externes del seu valor, es torna vulnerable a qualsevol manipulació. La identitat veritable no es conquista; es rep. I es custodia en l’obediència humil al projecte de Déu.
Les tres temptacions convergeixen en el mateix: la idolatria. Convertir el pa en absolut, l’èxit en absolut, el poder en absolut. Donar culte al que no és Déu. «Al Senyor el teu Déu adoraràs i a Ell sol donaràs culte». Aquesta és la resposta definitiva de Crist. No negocia. No pacta. No barreja.
En aquest temps de Quaresma estem cridats a revisar les nostres pròpies idolatries. No solen presentar-se amb aspecte grotesc. De vegades es disfressen d’eficàcia, de reconeixement, de seguretat. Però quan alguna cosa ocupa el lloc de Déu i condiciona les nostres decisions, es converteix en ídol.
El desert no és un lloc de derrota, sinó de purificació. Allà s’aclareixen les prioritats. Allà l’home descobreix què és l’essencial i què és accessori. La temptació, ben viscuda, no ens destrueix; ens defineix. Ens obliga a triar a qui volem servir. I només quan triem Déu sense condicions, comencem a ser veritablement lliures.
