ACOLLIR
Fa uns dies, en la celebració eucarística dominical de la nostra parròquia, vam donar la benvinguda a un jove teòleg que durant els pròxims tres anys acabarà la seva formació com a agent de pastoral a la nostra zona pastoral, on s’agrupen sis parròquies. La diòcesi alemanya on residim assumeix totes les responsabilitats, com amb qualsevol altre treballador que té al seu càrrec: sou, assegurança, acompanyament, formació.
Aquest jove va participar, aleshores encara com a estudiant de teologia, en el documental «Com Déu ens va crear», que es va emetre el primer trimestre de 2022 a la televisió pública alemanya i va tenir una gran repercussió tant a l’Església catòlica com a la societat alemanya: 125 catòlics i catòliques, molts d’ells treballant remuneradament per a l’Església catòlica, van fer pública la seva identitat sexual.
M’emociona i m’identifico amb l’Església que anteposa l’acollida al judici i fa visible amb més claredat l’autèntica essència de l’Església: ser la «família de Déu», casa i família de tots, especialment per a tots aquells que estan «cansats i afeixugats» (Mt 11, 28) (cf. CEC, 1655 i 1658). «Ja és tard i aquest és un lloc solitari. Acomiadeu la gent perquè vagin als pobles i es comprin menjar”. Jesús els respongué: “No cal que hi vagin. Doneu-los vosaltres mateixos de menjar”» (Mt 14, 15-16).
SUMAR
Acollir amb amor sincer és sempre el primer pas. A partir d’aquí, continua sent un repte construir des de les circumstàncies de cadascú. La vocació cristiana ens anima sempre a cercar escletxes de llum i dons amagats en cadascú que poden fer bé a un mateix i al proïsme. Per això l’amor veritable és creatiu i està obert a les sorpreses, alhora que exigeix discerniment i reflexió.
El verb sumar sintetitza molt bé aquesta actitud. Lluny de caure en una ingenuïtat buida de contingut i de significat, el verb sumar exigeix una atenció molt clara i concreta a la realitat que ens envolta. El jove teòleg és conscient de les dificultats que tindrà en la seva tasca pastoral a causa de la seva identitat sexual, però al mateix temps està convençut que el seu ésser i la seva vocació no es poden reduir a un àmbit concret de la vida.
Ell vol sumar i aportar el seu granet de sorra. «No tenim res més que cinc pans i dos peixos”. Jesús els respongué: “Porteu-me’ls aquí» (Mt 14, 17-18).
CONFIAR
Si tinguéssim en compte totes les contradiccions que vivim, tant en primera persona com a l’Església i a la societat, segurament estaríem en un estat de bloqueig constant, viuríem paralitzats esperant ingènuament l’arribada de temps millors.
La sortida d’aquest bloqueig i d’aquesta paràlisi passa per confiar. No per un confiar basat en el nostre bonisme o en el nostre activisme, sinó per un confiar fonamentat en Algú més gran que jo i que estima cada ésser humà sense límit. Ni l’agent de pastoral ni ningú no pot saber com es desenvoluparà la seva vida professional i personal, però tant ell com cadascun de nosaltres podem confiar, podem refiar-nos de l’ajuda i la inspiració d’Algú que sempre ens acompanya. I sí, passen coses completament imprevistes i fora de tota lògica mundana.
Acollir, sumar, confiar. Tres verbs familiars. Tres verbs que fan família. Tres verbs que reflecteixen l’Esperit de Natzaret. Tres verbs que encarnen esperança. «Tots van menjar fins a quedar satisfets, i encara van omplir dotze cistelles amb els trossos sobrants» (Mt 14, 20).
Edison Fañanás Lanau
