La solemnitat de Tots Sants ens convida a alçar la mirada i contemplar el destí al qual està cridada tota vida humana. Els sants són aquells que estan plens de Déu.
«Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu».
No es diu: o Cèsar o Déu; es diu: Cèsar i Déu, però amb separació, cadascun en el seu «lloc», per no caure en la idolatria del poder.
Un primer ensenyament que ens ofereix la Paraula és la crida a la responsabilitat personal davant del bé i el mal. El profeta Ezequiel, veient que els israelites tenien tendència a refugiar-se en les «culpes de la comunitat» o dels avantpassats, els fa una crida a la decisió personal.
El diàleg del diumenge passat de Jesús amb Pere confessant el messianisme de Crist, va ser signe d’obertura a la revelació, cosa que el va convertir en pedra sobre la qual edificar l’Església.
El diàleg del diumenge passat de Jesús amb Pere confessant el messianisme de Crist, va ser signe d’obertura a la revelació, cosa que el va convertir en pedra sobre la qual edificar l’Església.
La Paraula de Déu ens convida avui a obrir el cor a la universalitat, a enderrocar fronteres i a superar tot tipus d’exclusions i discriminacions. Cal vèncer els prejudicis i els obstacles que tan freqüentment ens separen i enfronten els éssers humans.
Són nombroses les ocasions en què els evangelistes ens repeteixen que Jesús es retirava a soles a pregar. Amb això ens ensenyen, també a nosaltres, la necessitat que tenim de pregar, de silenci, d’aquest estar «a soles» amb el Pare, sabent que ens estima i ens cuida.
«Concedeix al teu servent un cor que sàpiga escoltar per fer justícia al teu poble i discernir el bé del mal», suplica Salomó, un rei jove que ha d’afrontar la responsabilitat de governar el seu poble. Aquesta és la saviesa de Salomó: reconèixer la seva feblesa, els seus dubtes, les seves pors i la seva inexperiència («Sóc molt jove i no sé com he d’actuar») i, des d’aquesta actitud d’humilitat, demanar a Déu un cor assenyat i recte per complir fidelment la missió que li ha estat encomanada. És una pregària que també nosaltres podem fer nostra, per actuar sempre d’acord amb la voluntat de Déu.
Avui escoltem una nova paràbola. L’escena té lloc en un camp on l’amo sembra el blat; però una nit arriba l’enemic i hi sembra el jull, un terme que en hebreu remet al concepte de «divisió». Tots sabem que el dimoni és un «sembrador de jull», aquell que sempre busca dividir les persones, les famílies, les nacions i els pobles.
«Veniu a mi»: una invitació directa, personal. No «veniu» a la meva doctrina, als meus ensenyaments, a la meva llei… «Veniu a mi», a la meva persona, al meu ésser, a estar al meu costat, amb mi. És la «trobada amb Crist», fruit d’una relació d’amor, no només d’estratègies, esforços personals, tècniques… Es tracta d’estar-hi, de caminar junts, de sostenir-nos «des de dins» de nosaltres mateixos, des d’allà on l’amor es fa Presència, trobada, llum…