«Concedeix al teu servent un cor que sàpiga escoltar per fer justícia al teu poble i discernir el bé del mal», suplica Salomó, un rei jove que ha d’afrontar la responsabilitat de governar el seu poble. Aquesta és la saviesa de Salomó: reconèixer la seva feblesa, els seus dubtes, les seves pors i la seva inexperiència («Sóc molt jove i no sé com he d’actuar») i, des d’aquesta actitud d’humilitat, demanar a Déu un cor assenyat i recte per complir fidelment la missió que li ha estat encomanada. És una pregària que també nosaltres podem fer nostra, per actuar sempre d’acord amb la voluntat de Déu.

Avui escoltem una nova paràbola. L’escena té lloc en un camp on l’amo sembra el blat; però una nit arriba l’enemic i hi sembra el jull, un terme que en hebreu remet al concepte de «divisió». Tots sabem que el dimoni és un «sembrador de jull», aquell que sempre busca dividir les persones, les famílies, les nacions i els pobles.

«Veniu a mi»: una invitació directa, personal. No «veniu» a la meva doctrina, als meus ensenyaments, a la meva llei… «Veniu a mi», a la meva persona, al meu ésser, a estar al meu costat, amb mi. És la «trobada amb Crist», fruit d’una relació d’amor, no només d’estratègies, esforços personals, tècniques… Es tracta d’estar-hi, de caminar junts, de sostenir-nos «des de dins» de nosaltres mateixos, des d’allà on l’amor es fa Presència, trobada, llum…

L’evangeli que hem escoltat avui inicia el Discurs Apostòlic de Jesús, el segon dels cinc grans discursos de l’evangeli de Mateu. És un veritable esbós del que significa i és la missió. En subratllo dos punts:

El llibre de la Didakhé («Doctrina» – «Ensenyament»), escrit probablement a finals del segle I, conté un bell text sobre l’Eucaristia: «Com aquest pa partit estava dispers per les muntanyes i, amassat, és un de sol, que sigui reunida la teva Església, des dels confins de la terra, en el teu Regne». La imatge dels grans dispersos pels turons que es reuneixen en un únic pa ens introdueix en el sentit d’aquesta festa: el Senyor ens convida a l’Eucaristia en el diumenge, primer dia de la setmana, en què recordem la Resurrecció.

La solemnitat de la Santíssima Trinitat ens convida a contemplar el misteri més profund de la fe cristiana: la mateixa intimitat de Déu. I potser el primer que descobrim en acostar-nos a aquest misteri és una cosa que trenca moltes imatges falses que l’ésser humà ha projectat sobre Ell.

Com a culminació del temps de Pasqua, la solemnitat de Pentecosta ens mostra la raó última per la qual l’ésser humà ha estat creat. L’home no neix únicament per sobreviure, produir, consumir o desaparèixer. Ha estat cridat a participar de la mateixa vida de Déu. L’existència humana queda incompleta si no és visitada, guarida i elevada per l’Esperit Sant.

Acabava l’homilia diumenge passat recordant les paraules de Jesús: “No us deixaré orfes”. Avui reprenem la mateixa idea expressada en la frase final de l’evangeli: “I sapigueu que jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

Al final de l’últim sopar, els deixebles comencen a intuir que Jesús ja no estarà gaire temps amb ells. Jesús capta la seva tristesa i la seva torbació. El seu cor es commou i tracta d’animar-los: “Que no es torbi el vostre cor; creieu en Déu i creieu també en mi”. Més tard, en el curs de la conversa, Jesús els fa aquesta confessió: “Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no va al Pare, sinó per mi”. No ho han d’oblidar mai.

El Bon Pastor -Crist- va “cridant pel seu nom les ovelles”. És bonic pensar que Jesús no s’ocupa d’un ramat, d’una massa… sinó de cadascuna de les ovelles. Per a Ell, tu i jo som únics, no una peça sense nom que pot ser substituïda per una altra. No hi ha ningú com tu o com jo…