Al final de la primera avaluació d’aquest curs, és a dir, per Nadal, vaig tenir una discussió-diàleg-protesta-empipament amb un alumne de disset anys. Amb mala base en la matèria que imparteixo i pocs o nuls hàbits d’estudi, s’havia proposat aprovar i les seves notes van arribar a un sorprenent i alegre 4 (sobre 10).
Em va venir a buscar fet una fúria, dolgut, davant de tanta injustícia. Amb una paciència infinita, li vaig ensenyar les seves altres proves, treballs, etc.: una gloriosa collita d’1 i algun 2. Però ell només tenia un argument perquè, enterbolit el judici, allò de les mitjanes li importava ben poc: havia estudiat molt per al trimestral i “es mereixia aprovar”.
Per molt que li vaig argumentar que un 4, venint d’on venia, era una millora notable i, si perseverava en l’estudi, aprovaria la segona avaluació, no el vaig convèncer. Ni ell a mi, és clar, perquè davant de nombrosos errors només em deia que es mereixia aprovar. Li vaig preguntar, ja cansada, si volia un 5, que fos un “regal” injust, i em va dir que no, que “mereixia” l’aprovat. Va marxar empipat i jo em vaig quedar amb aquesta cantarella: “m’ho mereixo”.
Jo vaig créixer en una família on molt sovint sentia els meus pares dir davant d’unes paraules d’agraïment: “no es mereixen”. Com hem passat de l’íntima convicció que rebíem molt, que no mereixíem a la profunda convicció que ens ho mereixem tot?
Ens mereixem que ens escoltin en el precís moment en què ho necessitem, ens mereixem tenir un bon viatge de final, d’etapa o de nuvis, és igual. Ens mereixem les vacances —encara que no hàgim fet res—, ens mereixem que allà on anem el servei sigui de cinc estrelles.
Aquesta idea de “mereixement” és tremendament perillosa. En primer lloc, perquè la vida és el que és i no sempre dona allò que en justícia —una justícia humana, és clar— correspondria. A uns pot donar-los una vida regalada que no mereixen i a altres una vida difícil… que tampoc mereixen. I per alguna estranya raó, quan les persones que saben què és lluitar, patir i no tenir sempre allò que es desitja, aconsegueixen alguna cosa, solen ser molt més capaces d’agrair i gaudir el bé que reben. Els de la vida fàcil solen ser un sac de queixes i insatisfaccions… davant de la més petita contrarietat (que, tràgics ells, qualifiquen d’“injustícia”). En segon lloc, aquesta concepció de “merèixer” parteix d’una visió enganyosa d’un mateix: és algú que es percep com un petit déu al qual el món ha de retre tribut. I encara més: genera una visió “torta” que només té l’ull obert per mirar allò que no es té i oblida mirar el molt que sí que es té. I això es diu ingratitud.
Un cor agraït, sap i sent que en la seva vida n’ha rebut molt, moltíssim, sense merèixer-ho. Veu bondat al seu voltant perquè percep que les persones properes li han donat molt… encara que no correspongués.
I els altres? Aquests germans que viuen l’atrocitat de la guerra, la fam, la violència… s’ho mereixen?
El problema s’agreuja si són els pares els que pensen que el seu fill ho mereix tot. Així, per haver nascut i prou. Entenc que un adolescent cregui que els seus esforços han de donar fruit de seguida i que confongui els desitjos amb la realitat, però tot adult és adult —diguem adult madur— si sap, amb naturalitat, baixar d’aquest pedestal imaginari i fals i considerar-se no protagonista.
Tanmateix, els nostres joves ho tenen difícil, perquè en algunes famílies el nen, la nena, és el centre de tot. I això no és, no ha de ser així. Una cosa és que sigui el membre més dèbil, però pot ser un “petit col·laborador”, un més construint, a la seva petita escala, família.
El cas és que també els adults —matrimonis, religiosos…— anem apostant suaument per entonar la cantarella de “m’ho mereixo”. Per acabar-ho d’adobar —fixeu-vos bé— en algunes pel·lícules comença a aparèixer un complement del “merèixer” terrible: quan alguns protagonistes volen fer alguna cosa —un viatge, una escapada…— però hi ha algun obstacle, s’acaba solucionant amb una frase: “per una vegada, ens mereixem ser una mica egoistes i pensar en nosaltres”. Bufff!!!
Jesús va dir clarament que quan fem el que hem de fer ens toca dir que “som servents inútils” (Lc 17,10) i sant Pau pregunta: ¿I què tens que Déu no t’hagi donat? I si ell t’ho ha donat, ¿per què presumeixes com si ho haguessis aconseguit per tu mateix? (1Cor 4,7).
Obrim els ulls. I encara que no ens surti gaire… comencem a agrair. La ingratitud és una autopista cap a la infelicitat.
Maria Dolors Gaja i Jaumeandreu M.N.
