L’any 1895, Sant Josep Manyanet va publicar un llibre que ha estat descrit com la seva “autobiografia espiritual”, titulat L’Escola de Natzaret i Casa de la Sagrada Família (Barcelona, La Hormiga de Oro, 1895), per presentar la riquesa espiritual de la vida de la Sagrada Família, és a dir, de la convivència diària de Jesús amb Maria i Josep a Natzaret durant els anys de la seva vida a Natzaret, com a model per a totes les persones.
L’arquitecte Antoni Gaudí és també un exemple en la seva mirada contemplativa als membres d’aquesta Família Sagrada, que Déu va posar davant dels seus ulls a partir de 1883, quan va assumir com una missió la continuïtat de les obres del Temple de la Sagrada Família.
A la senzilla llar de Natzaret s’hi entra pel Taller de Sant Josep; és ell qui acull, introdueix, acompanya i presenta Maria i Jesús. Aquest és l’itinerari espiritual de moltes ànimes. Això és perquè Sant Josep se’ns presenta com més proper al nostre abast, més semblant a nosaltres, amb una espiritualitat d’amor i de dolcesa accessible per a tothom.
No sabem quan o com va ser la primera trobada de Gaudí amb Sant Josep, però certament va arribar a sintonitzar amb ell, i a descobrir en la vida del Patriarca la constant presència de la Providència divina, que l’arquitecte també va saber descobrir en la seva vida i missió… “Al temple de la Sagrada Família —afirmava— tot és providencial”, des de la seva elecció com a arquitecte fins al miracle de la continuïtat de les obres. “Què cal fer —deia sovint en els moments d’adversitat—? Déu ho vol. No oblidem que hi ha una Providència que vetlla per nosaltres. Fem per la nostra part el que puguem i deixem tota la resta en mans de Déu”.
Als impacients per veure acabat el temple, solia dir-los: “El meu client no té pressa”. I si preguntaven qui l’acabaria, responia: “Sant Josep l’acabarà”. “No us amoïneu: Sant Josep és un sant que té molts recursos”. I que comptava amb el Sant, ho demostra la ràpida habilitació de la capella de Sant Josep a la cripta del temple, a fi que s’hi pogués celebrar la missa, com així va ser el 19 de març de 1885, menys de dos anys després d’haver-se fet càrrec de les obres. Una imatge de Sant Josep presideix la capella a la paret darrere l’altar. I al voltant de la imatge, vidres esmaltats amb la primera i significativa inscripció del temple: “Ora pro nobis”.
Poc després d’iniciada la façana del Naixement, es va manifestar al tresorer del temple que se li retirava l’herència de confiança copiosa que assegurava la seva realització. “Que bé va estar el nostre tresorer, que bé! —comentà Gaudí—. No va dir ni una paraula més, ni una menys. Sant Josep no la necessita. Si el Temple és obra seva, el farà amb els diners de vostè o amb els diners dels altres!” I al cap de pocs dies, a la vista de les massisses columnes i enormes masses dels fonaments, el mateix marmessor oferia lliurar d’una vegada i immediatament tots els fons de l’herència. Si algú li preguntava com podria continuar-se el temple al llarg dels anys, contestava: “No us amoïneu: Sant Josep és un sant que té molts recursos”.
I en un aspecte més personal deia: “Per ser el patró de la bona mort, ens interessa molt la seva bona amistat”. I sense que ningú ho demanés, a l’Hospital de la Santa Creu va coincidir providencialment que el posessin al llit núm. 19, sota un quadre de Sant Josep. Va morir com en l’escena que va esculpir a la capella del Roser.
