Estimats germans i germanes, bon dia!
La catequesi d’avui la dediquem a la virtut de la prudència. Ella, juntament amb la justícia, la fortalesa i la temprança, forma les virtuts anomenades cardinals, que no són prerrogativa exclusiva dels cristians, sinó que pertanyen al patrimoni de la saviesa antiga, en concret, la dels filòsofs grecs. Per això, un dels temes més interessants en l’obra de trobada i d’inculturació va ser precisament el de les virtuts.
En els escrits medievals, la presentació de les virtuts no és una simple enumeració de qualitats positives de l’ànima. Represa dels autors clàssics a la llum de la revelació cristiana, els teòlegs van imaginar el septenari de les virtuts (les tres teologals i les quatre cardinals) com una mena d’organisme viu en què cada virtut ocupa un espai harmònic. Hi ha virtuts essencials i virtuts accessòries, com pilars, columnes i capitells. Potser res com l’arquitectura d’una catedral medieval no pot donar la idea de l’harmonia que existeix en l’ésser humà i de la seva contínua tensió cap al bé.
Així doncs, comencem per la prudència. No és la virtut de la persona temorosa, sempre vacil·lant davant l’acció que ha d’emprendre. No, aquesta és una interpretació errònia. Tampoc no és només la cautela. Concedir la primacia a la prudència significa que l’acció de l’ésser humà està en mans de la seva intel·ligència i de la seva llibertat. La persona prudent és creativa: raona, avalua, tracta de comprendre la complexitat de la realitat. I no es deixa endur per les emocions, la peresa, les pressions, les il·lusions.
En un món dominat per les aparences, pels pensaments superficials, per la banalitat tant del bé com del mal, l’antiga lliçó de la prudència mereix ser recuperada.
Sant Tomàs, en l’estela d’Aristòtil, la va anomenar «recta ratio agibilium». És la capacitat de governar les accions per dirigir-les cap al bé; per això rep el sobrenom de «conductora de les virtuts». Prudent és qui sap triar: mentre roman als llibres, la vida és sempre fàcil, però enmig dels vents i les onades del quotidià, la cosa canvia: sovint ens sentim insegurs i no sabem cap on anar. Qui és prudent no tria a l’atzar: primer de tot, sap què vol; després, pondera les situacions, es deixa aconsellar i, amb amplitud de mires i llibertat interior, tria quin camí pren. No és que no pugui cometre errors; després de tot, continua sent humà, però evitarà grans «bandades». Malauradament, en tots els ambients hi ha qui tendeix a liquidar els problemes amb bromes superficials o a suscitar sempre polèmiques. La prudència, en canvi, és la qualitat dels qui estan cridats a governar: saben que administrar és difícil, que hi ha molts punts de vista i que cal tractar d’harmonitzar-los, que no s’ha de fer el bé d’alguns, sinó el de tots.
La prudència també ensenya que, com se sol dir, «el perfecte és enemic del bo». Massa zel, de fet, en algunes situacions, pot provocar desastres: pot arruïnar una construcció que hauria requerit gradualitat; pot generar conflictes i incomprensions; pot fins i tot desfermar la violència.
La persona prudent sap custodiar la memòria del passat, no perquè tingui por del futur, sinó perquè sap que la tradició és un patrimoni de saviesa. La vida està feta d’una contínua superposició de coses antigues i coses noves, i no és bo pensar sempre que el món comença amb nosaltres, que hem d’afrontar els problemes des de zero. La persona prudent també és previsora. Un cop decidit l’objectiu pel qual lluitar, cal procurar-se tots els mitjans per assolir-lo.
Molts passatges de l’Evangeli ens ajuden a educar la prudència. Per exemple: «és prudent qui edifica la seva casa sobre la roca, i imprudent el qui la construeix sobre la sorra» (cf. Mt 7, 24-27). «Sàvies són les verges que porten amb si l’oli per a les seves llànties, i nècies són les que no ho fan» (cf. Mt 25, 1-13). La vida cristiana és una combinació de senzillesa i astúcia. En preparar els seus deixebles per a la missió, Jesús els recomana: «Jo us envio com a ovelles enmig de llops; sigueu doncs prudents com les serps i senzills com els coloms». (Mt 10, 16). És com si digués que Déu no només vol que siguem sants, sinó que vol que siguem sants intel·ligents, perquè sense prudència, equivocar-se de camí és qüestió d’un moment!
Plaça de Sant Pere, dimecres, 20 de març de 2024
PARAULES DEL PAPA LLEÓ XIV
«És Jesucrist el camí a seguir perquè la nostra vida sigui plenament humana»
«No podem atribuir a Déu allò que ha estat confiat a la nostra responsabilitat; no podem imaginar que Déu des de dalt respongui a les nostres necessitats de manera automàtica o impedeixi miraculosament que el mal succeeixi; Ell ens ha dotat d’intel·ligència i voluntat, ens ha donat una consciència, ens ha revestit de dignitat i de llibertat, i sobretot ha vingut a la nostra trobada per indicar-nos, en el seu Fill Jesucrist, el camí a seguir perquè la nostra vida sigui plenament humana i en la nostra societat regnin la justícia, la pau i la fraternitat. Ens ha donat el seu mateix Esperit, precisament perquè l’amor sigui la clau de totes les nostres relacions humanes. Si existeix la violència, si triomfa l’egoisme, si fins i tot l’amor entre familiars es transforma en odi, hem de fer-nos algunes preguntes a nosaltres mateixos, a les dinàmiques de la nostra societat, a la cultura de l’individualisme, a la temptació de la violència, i no a Déu».
(Vigília d’oració, Estadi Olímpic de Barcelona, 9.6.2026)
