«Ens apropem al 90.º aniversari de l’inici de la pitjor fractura contemporània en la societat espanyola… Com ha canviat al llarg del temps la lectura del que va passar?».
Jordi Canal, historiador i professor a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, sota el títol «Rellegir i reescriure la Guerra Civil Espanyola» (Cultura/s, La Vanguardia, 13 de juny de 2026, 1), proposa vuit històries que intenten oferir una perspectiva mínima d’aquestes evolucions interpretatives:
1939: El fratricidi es va prolongar en les pàgines escrites amb dues interpretacions contraposades i incompatibles. A diferència d’uns vençuts poc uniformes, els vencedors van atorgar una gran importància a fixar el relat del conflicte. La Historia de la Cruzada española (1939-1943), dirigida pel periodista Joaquín Arrarás, reflecteix aquesta orientació i voluntat d’establir la veritat oficial.
1961: La sortida del «guerracivilisme» de paper va arribar de l’estranger. Els hispanistes britànics van tenir un paper bàsic en la introducció d’una mirada més rigorosa i acadèmica. Destaca, com a obra fonamental i primigènia, La Guerra Civil española (1961), de Hugh Thomas.
1985: Els anys que van precedir el cinquantenari de l’inici de la Guerra Civil van resultar molt fèrtils. Deixant enrere els successius guerracivilisme, maniqueisme i «tots vam ser culpables», es plantejaven altres mirades i perspectives. Sense oblidar-ne d’altres, pot exemplificar aquell moment l’obra dirigida per l’historiador marxista Manuel Tuñón de Lara, La Guerra Civil. 50 años después (1985).
1999: Si en les dècades dels vuitanta i dels noranta semblava que s’havia instal·lat un mínim acord interpretatiu, aquest es va trencar, a la vegada que el propi ambient polític espanyol, a la fi de segle. Interpretacions profranquistes i idealitzacions republicanes van competir de la mà d’historiadors. Els llibres de Pío Moa, començant per Los orígenes de la guerra civil española (1999), van assolir xifres de supervendes.
2006: La gran novetat del segle XXI va ser l’entrada en escena de la memòria històrica –o democràtica– com a via concurrent de la història, traslladant al passat les batalles del present. D’aquestes qüestions tracta el volum dirigit per Santos Juliá, Memoria de la Guerra y del Franquismo (2006).
2011: Un dels autors més prolífics sobre la dècada de 1930 a Espanya és Paul Preston. Més tard va sumar títols de gran interès. L’aparició d’El holocausto español. Odio y exterminio en la Guerra Civil y después (2011) mostrava, ja en el títol, però, fins a quin punt s’havia instal·lat en la historiografia de la Guerra Civil Espanyola un preocupant procés de polarització.
2016: Després d’uns quinze anys d’actituds memoricides i de nous combats de tinta, el vuitantè aniversari de l’inici de la Guerra Civil ens va deixar un petit gran llibre que semblava anunciar el retorn definitiu d’una història sense adjectius ni limitacions empobridores. A Historia mínima de la Guerra Civil española (2016), Enrique Moradiellos aconseguia presentar el conflicte en tota la seva complexitat i amb un lloable rigor historiogràfic.
2021: En els últims anys es percep, en la historiografia de la Guerra Civil, major ponderació, inserció internacional del conflicte, rescat de les individualitats i voluntat d’aprehendre la globalitat de la contesa. Representatiu d’això és el llibre de Jorge Marco, Paraísos en el infierno. Drogas y guerra civil española (2021), i altres.
Aquesta anàlisi es pot completar amb les aportacions que altres historiadors, com Antonio Montero, Hilari Raguer, Vicente Cárcel Orti, Josep M. Martí Bonet, etc., han fet com a fruit de l’estudi i la investigació als arxius Apostòlic Vaticà, diocesans, religiosos i civils.
*Blanes: Els Beats Jaume Puig i Sebastià Llorens van ser les primeres víctimes de la persecució religiosa i la guerra civil (30 de juliol de 1936).
