Jesús demana a Joan que el bategi, però Joan no ho acaba d’entendre. La idea de salvació que Joan predicava era la conversió, perquè el Regne del cel és a prop, i que «ja arriba la destral per tallar tot arbre que no dona fruit; que Jesús vindrà amb la forca per ventar les piles de blat, guardar-lo al graner i “cremar amb un foc que no s’apaga la palla”…». Amb aquestes expectatives podem intuir que Joan se sentís descol·locat davant d’un Messies que ha de fugir a Egipte i posar-se a la fila dels pecadors. Joan anuncia sobretot un judici terrible amb una missió purificadora, i Jesús apareix com un enviat humil que es fa batejar amb un baptisme de penitència.
Davant l’intent de dissuasió i la resistència de Joan, que sap que no té al davant un pecador que necessiti conversió, Jesús respon: «Complim tota justícia». I això vol dir que tots dos obeeixen un desig molt concret de Déu. La paraula justícia, en Mateu, significa: obediència fidel a la voluntat de Déu. D’aquesta manera, rebre el baptisme és un acte d’obediència amorosa a la voluntat de Déu, no a cap llei ni a la voluntat de Joan. Aquest desig és que Jesús es faci solidari, en el baptisme, del pecat del poble: proper als pecadors, enmig de les persones, comprenent-les, sense privilegis ni beneficis personals.
«Complim»: posem en pràctica els desigs d’amor, de veritat, de servei, de solidaritat de Déu. Deixem-nos configurar per Ell fent la voluntat del Pare. Jesús entra al Jordà com un més. No perquè tingui pecat, sinó perquè ha decidit carregar amb el pecat del món. El Fill etern s’endinsa en la condició humana ferida perquè ningú no quedi fora de la salvació. No hi ha distància. No hi ha excepcions. No hi ha vides descartades.
Aleshores s’obre el cel i ressona la veu del Pare: «Tu ets el meu Fill estimat». No és una frase retòrica, sinó una proclamació. I aquí la festa ens toca de ple, perquè aquesta mateixa paraula és pronunciada sobre cadascun de nosaltres en el baptisme. No com a metàfora, sinó com a realitat. Abans de qualsevol mèrit, abans de qualsevol fracàs, som fills estimats.
Ja la primera lectura ens parla del servent, de l’escollit, que no ve a portar venjança ni a condemnar, sinó a portar la justícia que salva, que aixeca, que dignifica. Aquesta justícia consisteix a «obrir els ulls als cecs; treure els captius de la presó i alliberar els qui habiten en les tenebres».
És la misericòrdia la que travessa la justícia i la que busca restablir el bé, convidant a la conversió i al canvi, guarint les ferides que s’hagin pogut produir entre les persones, construint un món on no hi hagi murs que divideixin i separin, que enfrontin…, sinó ponts que uneixin i condueixin a la trobada i a la comunió.
La segona lectura dels Fets ens recorda que el Senyor no fa «distinció de persones, sinó que acull aquell qui el respecta i practica la justícia, sigui de la nació que sigui». És una invitació a veure l’altre com un germà, a tractar cadascú com ens agradaria ser tractats, a passar la vida fent el bé. No caminem cap a la salvació a les palpentes: caminem dins d’ella per la gràcia del baptisme.
