Dimecres, 14 de febrer de 2024
Estimats germans i germanes, bon dia!
Entre tots els vicis capitals n’hi ha un que sovint passa desapercebut, potser pel seu nom, que a molts els resulta poc comprensible: parlo de l’acèdia.
Per això, en el catàleg dels vicis, el terme acèdia sovint és substituït per un altre d’ús molt més comú: la mandra. En realitat, la mandra és més un efecte que no pas una causa. Quan una persona roman inactiva, indolent, apàtica… diem que és mandrosa. Però, com ensenya la saviesa dels antics pares del desert, sovint l’arrel d’aquesta mandra és l’acèdia, que en grec significa literalment «falta de cura».
Es tracta d’una temptació molt perillosa, amb la qual no s’ha de jugar. Qui cau víctima d’aquest vici és com si estigués aixafat per un desig de mort: tot li desagrada; la relació amb Déu se li torna avorrida; i fins i tot els actes més sants, aquells que li havien encès el cor, ara li semblen completament inútils. La persona comença a lamentar el pas del temps i la joventut que queda irremeiablement enrere.
L’acèdia ha estat definida com «el dimoni del migdia»: ens atrapa a la meitat del dia, quan el cansament és al seu punt àlgid i les hores que tenim al davant ens semblen monòtones, impossibles de viure.
En una descripció cèlebre, el monjo Evagri representa així aquesta temptació:
«L’ull de l’acidiós es fixa contínuament a les finestres i, en la seva ment, imagina visitants […]. Quan llegeix, l’acidiós badalla sovint i es deixa endur fàcilment pel son, es frega els ulls, es refrega les mans i, apartant la mirada del llibre, la fixa a la paret; després, dirigint-la novament cap al llibre, llegeix una mica més […]; finalment, inclinant el cap, col·loca el llibre sota seu i s’adorm en un son lleuger, fins que la fam el desperta i l’obliga a atendre les seves necessitats»; en conclusió, «l’acidiós no realitza amb sol·licitud l’obra de Déu».
Els lectors contemporanis adverteixen en aquestes descripcions quelcom que recorda molt el mal de la depressió, tant des del punt de vista psicològic com filosòfic. En efecte, per a aquells que estan atrapats per l’acèdia, la vida perd el seu sentit, pregar és avorrit, cada lluita sembla mancada de significat. Les passions que alimentàvem en la joventut ara ens semblen il·lògiques, somnis que no ens van fer feliços. Així, ens deixem portar i la distracció, el no pensar, semblen ser l’única sortida: a un li agradaria estar atordit, tenir la ment completament buida… És una mica com morir anticipadament, i és trist.
Contra aquest vici, del qual ens adonem que és tan perillós, els mestres de l’espiritualitat preveuen diversos remeis. Voldria assenyalar el que em sembla més important i que jo anomenaria la paciència de la fe. Encara que sota el flagell de l’acèdia el desig de l’home sigui estar «en un altre lloc», escapar de la realitat, cal, en canvi, tenir el coratge de romandre i acollir en mi l’«aquí i ara», en la meva situació tal com és, la presència de Déu.
Els monjos diuen que, per a ells, la cel·la és la millor mestra de vida, perquè és el lloc on concreta i quotidianament et parla de la teva història d’amor amb el Senyor. El dimoni de l’acèdia vol destruir precisament aquesta alegria senzilla de l’aquí i ara, aquest astorament agraït davant la realitat; vol fer-te creure que tot és en va, que res no té sentit, que no val la pena preocupar-se per res ni per ningú. A la vida trobem gent «acidiosa», persones de les quals diem: «Però aquest és avorrit!», i no ens agrada estar amb elles; persones que fins i tot tenen una actitud d’avorriment que es contagia. Això és l’acèdia.
Quanta gent, presonera de les urpes de l’acèdia, moguda per una inquietud sense rostre, ha abandonat tontament el camí del bé que havia emprès! La de l’acèdia és una batalla decisiva que cal guanyar a tota costa. I és una batalla de la qual no se n’han lliurat ni tan sols els sants, perquè en molts dels seus diaris hi ha pàgines que revelen moments terribles, veritables nits de fe en què tot semblava fosc.
Aquests sants ens ensenyen a travessar la nit amb paciència, acceptant la pobresa de la fe. Recomanen, sota l’opressió de l’acèdia, mantenir una mesura de compromís més petita, fixar-se objectius més a l’abast i, alhora, resistir i perseverar recolzant-se en Jesús, que mai no ens abandona en la temptació. La fe turmentada per la prova de l’acèdia no perd el seu valor.
Al contrari, és la fe veritable, la fe profundament humana que, malgrat tot, malgrat la foscor que l’encega, continua creient humilment. És aquella fe que roman en el cor, com les brases sota la cendra. Sempre roman. I si algun de nosaltres cau en aquest vici o en la temptació de l’acèdia, que intenti mirar dins seu i custodiar les brases de la fe: així és com es continua endavant.
