Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui examinarem dos vicis capitals que trobem en els grans catàlegs que ens ha llegat la tradició espiritual: l’enveja i la vanaglòria.
Comencem per l’enveja. A la Sagrada Escriptura (cf. Gen 4) se’ns presenta com un dels vicis més antics: l’odi de Caín envers Abel es desencadena quan s’adona que els sacrificis del germà agraden a Déu. Caín era el primogènit d’Adam i Eva, s’havia endut la part més considerable de l’herència paterna; tanmateix, n’hi ha prou que Abel, el germà petit, tingui èxit en una petita iniciativa, perquè Caín es torni ombrívol. El rostre de l’envejós és sempre trist: manté la mirada baixa, sembla que estigui constantment examinant el terra, però en realitat no veu res, perquè la seva ment està embolcallada en pensaments plens de maldat. L’enveja, si no es controla, condueix a l’odi de l’altre. Abel morirà a mans de Caín, que no va poder suportar la felicitat del seu germà.
L’enveja és un mal estudiat no només en l’àmbit cristià: ha atret l’atenció de filòsofs i savis de totes les cultures. A la seva base hi ha una relació d’odi i amor: un vol el mal de l’altre, però en secret desitja ser com ell. L’altre és la manifestació del que ens agradaria ser, i que en realitat no som. La seva sort ens sembla una injustícia: segurament —pensem— nosaltres ens mereixem molt més els seus èxits o la seva bona sort!
A l’arrel d’aquest vici hi ha una falsa idea de Déu: no s’accepta que Déu tingui les seves pròpies “matemàtiques”, diferents de les nostres. Per exemple, en la paràbola de Jesús sobre els obrers cridats per l’amo per anar a la vinya a diferents hores del dia, els de la primera hora creuen que tenen dret a un salari més alt que els que han arribat els últims; però l’amo els dona a tots el mateix sou, i diu: «Que no tinc dret a disposar dels meus béns com em sembla? O és que la meva generositat et provoca enveja?» (Mt 20,15). Voldríem imposar a Déu la nostra lògica egoista, però la lògica de Déu és l’amor. Els béns que Ell ens dona estan destinats a ser compartits. Per això sant Pau exhorta els cristians: «Estimeu-vos cordialment els uns als altres; que cadascú consideri els altres superiors a ell mateix» (Rm 12,10). Vet aquí el remei contra l’enveja!
I arribem al segon vici que examinem avui: la vanaglòria. Aquesta va de la mà amb el dimoni de l’enveja, i junts aquests dos vicis són característics d’una persona que aspira a ser el centre del món, lliure d’explotar-ho tot i tothom, l’objecte de tota lloança i amor. La vanaglòria és una autoestima inflada i sense fonaments. El vanagloriòs posseeix un “jo” dominant: manca d’empatia i no s’adona que hi ha altres persones al món a més d’ell. Les seves relacions són sempre instrumentals, marcades per la prepotència envers l’altre. La seva persona, els seus assoliments, els seus èxits, han de ser mostrats a tothom: és un perpetu captaire d’atenció. I si a vegades no es reconeixen les seves qualitats, s’enfada ferotgement. Els altres són injustos, no comprenen, no estan a l’altura. En els seus escrits, Evagri Pòntic descriu l’amarg assumpte d’algun monjo afectat per la vanaglòria. Succeeix que, després dels seus primers èxits en la vida espiritual, sent que ja ha arribat a la meta, i per això es llança al món per rebre les seves lloances. Però no s’adona que només és al principi del camí espiritual, i que l’assetja una temptació que aviat el farà caure.
Per curar el vanitós, els mestres espirituals no suggereixen gaires remeis. Perquè, al cap i a la fi, el mal de la vanitat té el seu remei en si mateix: les lloances que el vanitós esperava collir al món aviat es giraran contra ell. I quantes persones, enganyades per una falsa imatge de si mateixes, van caure més tard en pecats dels quals ben aviat s’avergonyirien!
La instrucció més bella per superar la vanaglòria es troba en el testimoni de sant Pau. L’Apòstol es va enfrontar sempre a un defecte que mai no va poder superar. Tres vegades va demanar al Senyor que l’alliberés d’aquell turment, però al final Jesús li va respondre: «En tens prou amb la meva gràcia; la meva força es realitza en la feblesa». Des d’aquell dia, Pau va ser alliberat. I la seva conclusió hauria de ser també la nostra: «Per això, amb molt de gust em gloriaré de les meves febleses, perquè reposi en mi la força de Crist» (2 Cor 12,9).
Aula Pau VI – Dimecres, 28 de febrer de 2024
PARAULES DEL PAPA LLEÓ XIV – ÀNGELUS FESTA DE LA SAGRADA FAMÍLIA, 28.12.2025
“(…) Mentre contemplem amb admiració i gratitud aquest misteri, pensem en les nostres famílies i en la llum que també poden aportar a la societat en què vivim. Malauradament, el món sempre té els seus «Herodes», els seus mites de l’èxit a qualsevol preu, del poder sense escrúpols, del benestar buit i superficial, i sovint en pateix les conseqüències amb la solitud, la desesperació, amb les divisions i conflictes. No deixem que aquests miratges ofeguin la flama de l’amor en les famílies cristianes. Al contrari, protegim-hi els valors de l’Evangeli: la pregària, la freqüència als sagraments —especialment la confessió i la comunió—, els afectes sans, el diàleg sincer, la fidelitat, el realisme senzill i bell de les paraules i dels gestos bons de cada dia. Això les convertirà en llum d’esperança per als ambients en què vivim, escola d’amor i instrument de salvació en les mans de Déu (cf. Francesc, Homilia a la Missa pel X Trobada Mundial de les Famílies, 25 juny 2022)”.
