El P. Magín Morera era d’estatura més aviat baixa i de complexió senzilla. En els seus anys joves era prim, i a mesura que va anar fent-se gran, es va tornar una mica més robust, però sense arribar a estar gros. Va començar a portar ulleres després d’haver estat ordenat sacerdot, sembla que en els últims temps de Palmoli (1938…) o primers de Roma (1944…).
Era molt frugal i parc en el menjar i es conformava amb qualsevol cosa. Tot li semblava bé i mai no es queixava ni buscava tracte especial pel seu càrrec o per la seva complexió delicada, i ni tan sols per motius de salut. En tot cas, volia que se celebressin les festes de l’Església, de la Congregació i dels germans per alegrar i festejar la vida de comunitat.
Era una mica nerviós en el seu mode de ser i d’actuar, sempre amb pressa i amb una agenda molt plena, però sabia atendre les persones amb calma i capacitat d’escolta. No era, tanmateix, precipitat ni atolondrat.
Portava una vida molt simple en les seves necessitats personals de menjar, vestir i altres coses secundàries. La seva vida i la seva atenció estaven posades en la seva tasca religiosa i ministerial. Era noble i jugava sempre net. Deia sempre la veritat i si no podia o no havia de dir-la, es callava i canviava de tema de conversa. Parlava sempre bé de tots i tot ho feia bo, almenys en la intenció, quan no podia justificar l’obra. Sempre donava un vot de confiança a les persones esperant que el treball personal i la gràcia de Déu poguessin canviar-les. Ell, per la seva part, s’imposava mortificacions i renúncies personals per aconseguir o assegurar el resultat.
Vestia amb molta senzillesa i pobresa i més aviat havien de ser els altres els qui li advertissin que necessitava una altra sotana, o vestit, o sabates. El seu ajuar personal estava sempre llest; era una persona que necessitava molt poc en aquest sentit.
Viatjava ordinàriament en tren, i a la nit, per aprofitar les jornades. Mai no es va prendre períodes de vacances més enllà d’un dia per visitar els seus familiars, o d’unes hores per quedar-se a Saragossa o a Loreto per poder resar amb calma i posar al dia la correspondència.
En els seus desplaçaments, solia reservar-se moments de solitud. Deia, per exemple, que arribava a l’estació o a la comunitat a una hora determinada, quan en realitat arribava dues o tres hores abans i en una capella davant del Santíssim, o al bar de l’estació d’un exalumne, o en un altre lloc proper, es prenia unes hores de descans, reflexió, demanava un cafè o una coca-cola, i passava les dues o tres hores escrivint cartes o preparant-se per a la visita.
Era ordenat en els seus assumptes i papers que es multiplicaven a la seva cartera personal i sobre la seva taula de treball.
