(Josep M. Blanquet, SF) Recuperem, en aquest número dedicat a «La família, font d’esperança», el discurs del papa Francesc a la comunitat acadèmica del Pontifici Institut Teològic Joan Pau II per a les Ciències del Matrimoni i de la Família (25.11.2024).
Estimats germans i germanes, bon dia! (…) Com sabeu, el Document final de la XVI Assemblea del Sínode afirma que les famílies són un «lloc privilegiat per aprendre i experimentar les pràctiques essencials d’una Església sinodal» (n. 35). Per això, cal que creixi en elles la consciència que són «subjectes i no només destinataris de la pastoral familiar», responsables de «l’edificació de l’Església i del compromís en la societat» (n. 64). Sabem com de decisius són el matrimoni i la família per a la vida dels pobles: l’Església sempre els ha cuidat, sostingut i evangelitzat. Malauradament, hi ha països on els poders públics no respecten la dignitat i la llibertat a les quals tot ésser humà té dret inalienable com a fill de Déu. Sovint, les limitacions i imposicions pesen especialment sobre les dones, obligant-les a ocupar posicions de subordinació.
I això és molt dolent. D’altra banda, des del principi hi va haver també dones entre els deixebles del Senyor, i «en Crist Jesús (escriu sant Pau) ja no hi ha home ni dona» (Gal 3, 28). Això no significa que s’anul·li la diferència entre ambdós, sinó que en el pla de salvació no hi ha discriminació entre home i dona: ambdós pertanyen a Crist, són «descendents d’Abraham i hereus segons la promesa» (v. 29). I parlant de dones, un vell sacerdot em deia: «Compte, no t’equivoquis, perquè des del dia del Jardí de l’Edèn elles manen!».
Per Jesucrist tots som «alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament» (Exhortació apostòlica Evangelii gaudium, 1) i l’Evangeli de la família és alegria que «omple el cor i tota la vida» (Exhortació apostòlica Amoris laetitia, 200). És aquest Evangelii el que ajuda tothom, en totes les cultures, a cercar sempre allò que s’ajusta al que és humà i al desig de salvació arrelat en cada home i dona. En particular, el sagrament del matrimoni és com el bon vi que es va servir a les noces de Canà (cf. Jn 2, 1-12).
Recordem que les primeres comunitats cristianes es van desenvolupar de manera domèstica, ampliant les unitats familiars mitjançant l’acollida de nous creients, i es reunien a les llars. Com a llar oberta i acollidora, des del principi l’Església ha fet tot el possible perquè cap limitació econòmica o social impedeixi viure el seguiment de Jesús. Entrar a l’Església significa sempre inaugurar una nova fraternitat, fundada en el Baptisme, que abraça l’estranger i fins i tot l’enemic.
Compromesa amb la mateixa missió, també avui l’Església no tanca la porta a qui lluita en el camí de la fe; al contrari, l’obre de bat a bat, perquè tots «necessiten una atenció pastoral misericordiosa i encoratjadora» (Amoris laetitia, 293). Tots. No oblideu aquesta paraula: tots, tots, tots. Jesús ho va dir en una paràbola: quan no vénen els convidats al banquet, el senyor diu als criats: «Sortiu al carrer i porteu tothom, tothom». «Senyor, tothom bo, oi?» «No, tothom, bons i dolents, tothom».
No oblideu aquest «tothom», que és una mica la vocació de l’Església, mare de tots. La «lògica de la integració pastoral és la clau de l’acompanyament pastoral» dels qui «cohabiten ajornant indefinidament el seu compromís matrimonial» i dels divorciats i tornats a casar. «Estan batejats, són germans i germanes, l’Esperit Sant hi aboca dons i carismes per al bé de tots» (ibíd., 299): la seva presència a l’Església testimonia el desig de perseverar en la fe, malgrat les ferides d’experiències doloroses. Sense excloure ningú, l’Església promou la família, fundada en el matrimoni, contribuint arreu i en tot moment a fer més sòlid el vincle conjugal, en virtut d’aquest amor que és més gran que tot: la caritat (ibíd., 89ss). De fet, «la força de la família resideix essencialment en la seva capacitat d’estimar i d’ensenyar a estimar»; per molt ferida que estigui una família, «sempre pot créixer a partir de l’amor» (ibíd., 53).
A les famílies, les ferides es curen amb l’amor. Estimats germans, els desafiaments, problemes i esperances que afecten avui el matrimoni i la família s’inscriuen en la relació entre l’Església i la cultura, que ja sant Pau VI ens convidava a considerar, subratllant que «la ruptura entre Evangelii i cultura és el drama del nostre temps» (Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, 20).
Sant Joan Pau II i Benet XVI han aprofundit el tema de la inculturació, centrant-se en qüestions d’interculturalitat i globalització. De la capacitat d’afrontar aquests desafiaments depèn la possibilitat de realitzar plenament la missió evangelitzadora, que compromet tot cristià.
En aquest sentit, l’últim Sínode ha enriquit la consciència eclesial de tots els participants: la unitat mateixa de l’Església exigeix, de fet, el compromís de superar la distància o els conflictes culturals, construint harmonia i comprensió entre els pobles. L’Institut Joan Pau II té un paper especial en aquest camp, a través d’estudis i recerques que desenvolupin una comprensió crítica de les actituds de les diferents societats i cultures envers el matrimoni i la família.
Per això, he volgut que l’Institut ampliï la seva atenció també «als desenvolupaments de les ciències humanes i de la cultura antropològica en un camp tan fonamental per a la cultura de la vida» (Ap. Lett. m.p. Summa familiae cura, Proem). És bo que les branques de l’Institut, presents a diferents països del món, desenvolupin les seves activitats en diàleg amb estudiosos i institucions culturals, fins i tot d’enfocaments diferents, com ja passa amb la Universitat de Roma Tre i l’Institut Nacional del Càncer. Hem d’avançar en aquestes relacions, és important.
Espero que a tot el món l’Institut doni suport als cònjuges i a les famílies en la seva missió, ajudant-los a ser pedres vives de l’Església i testimonis de fidelitat, servei, obertura a la vida i acollida.
Caminem junts en el seguiment de Crist! Aquest estil sinodal correspon als grans desafiaments d’avui, davant dels quals les famílies són signe de fecunditat i fraternitat fundades en l’Evangeli. En aquest estil d’Església, anunciar la Paraula és molt important, però escoltar la Paraula ho és més.
Abans d’anunciar, escolteu: escolteu la Paraula tal com es predica i escolteu la Paraula que brota de les veus dels altres, perquè Déu parla a través de tots. Us desitjo a tots un any acadèmic fructífer. Us beneeixo a tots. I us demano que pregueu per mi. Gràcies.
