ÉDISON FAÑANÁS LANAU
El capítol de tenir un habitatge en propietat estava pràcticament tancat. Havíem fet algun intent previ amb la Maria, la meva dona, però per una raó o una altra no vam fer el pas. La sorpresa va arribar fa més d’un any i mig. Una dona gran de la parròquia, sense fills i vídua recent, tenia molt clar que no volia viure sola en una casa gran i ja tenia molt decidit que volia vendre la casa, si podia ser a algú de la parròquia. Ens va trucar.
Buidar i renovar una casa antiga ha costat temps, diners i dedicació —especialment de la meva dona—, però ha valgut la pena: des de fa uns dies ja hi estem instal·lats. Encara amb moltes caixes per ordenar i també amb moltes coses per fer. Tot arribarà.
LA FAMÍLIA I ELS AMICS
Aquests últims mesos han estat diferents, amb totes les dificultats previstes i imprevistes que implica una obra, però també amb moltes sorpreses positives, amb moltes mostres de solidaritat i estima per part de família i d’amics. Moltes preguntes, molts interrogants s’han anat resolent a mesura que es feia camí. Com buidarem la casa? Els nostres fills i els seus amics ens han regalat moltes hores de feina i han fet molt ambient entre ells. També els quatre voluntaris que són aquest any a la nostra ciutat fent la seva experiència de voluntariat juntament amb altres amics de la nostra associació s’han sumat a l’obra. Haurem de demanar una ampliació d’hipoteca per les despeses sobrevingudes? Una persona del nostre entorn ens fa un préstec a interès zero; la família arrima l’espatlla. Qui acompanya la Maria, arquitecta, amb tota la responsabilitat tècnica que implica una obra així? Companys de la seva feina sumen sense fer soroll ni demanar contraprestacions econòmiques. Com farem la mudança? Amics se’ns ofereixen: dos dissabtes molt intensos però molt bonics. Ambient alegre, jovial. Molts moments entranyables que posen el focus en l’essencial: les persones, les relacions, l’amistat, la comunitat. Una amiga nostra prepara menjar per a tothom: compartim feina, compartim taula. Penso que no estem lluny de la taula de l’Eucaristia. Sento la Seva presència entre nosaltres. I com a l’Eucaristia: un regal desproporcionat. La nostra gran sorpresa és haver rebut molta ajuda sense haver-la demanat directament.
Retornem les claus del nostre habitatge anterior. Buit, despullat, sense vida. Quants records! Quantes vivències! Tot el que hem viscut es queda al cor, ve amb nosaltres. No volem donar espai a la nostàlgia, sinó a l’agraïment sincer i a continuar posant la nostra atenció en l’essencial.
LA LLAR
L’aventura continua. El nostre desig és que la nostra nova casa es converteixi en una llar per a la família propera i llunyana, per als amics i per a tots aquells que es creuin en les nostres vides. Que no oblidem mai que la llar la formen les persones, no les parets. Que aprenguem a viure lleugers d’equipatge, en mode “mudança”, perquè quan ens arribi la mudança definitiva, tinguem el cor ple de persones i de trobades.
Mentrestant, que Sant Josep Manyanet ens continuï inspirant i ajudant a fer de la nostra llar un Natzaret.
