TROBADA AMB LES AUTORITATS, AMB LA SOCIETAT CIVIL I AMB EL COS DIPLOMÀTIC
Palau Reial de Madrid, dissabte, 6 de juny de 2026
«Vinc entre vosaltres per confirmar, encoratjar i inspirar una fidelitat renovada dels creients a l’Evangeli, així com una reconciliació i una cooperació més profundes entre les diverses forces d’aquesta Nació. De fet, la vostra mateixa història suggereix que no és la cultura de l’enfrontament, sinó la de la trobada, la que genera estabilitat i prosperitat. El missatge de pau que en aquests temps, malauradament, ressona per a alguns com a ingenu i per a d’altres com a provocador, troba acollida en aquells que no es tanquen en ideologies prefabricades, sinó que s’obren a la veritat. Com ens ha ensenyat el papa Francesc, existeix, en efecte, «una tensió bipolar entre la idea i la realitat. La realitat simplement és; la idea s’elabora. Entre totes dues s’ha d’establir un diàleg constant, evitant que la idea acabi separant-se de la realitat. És perillós viure en el regne de la sola paraula, de la imatge, del sofisma» (Evangelii gaudium, 231). De fet —concloïa—, «la realitat és superior a la idea» (ibíd.). La veritat és sempre més gran que nosaltres i, per això, ens sorprèn i ens atrau cap a camins de purificació i reconciliació, en els quals el diàleg amb els altres —i amb l’Altre, en majúscula— esdevé fonamental.»
VISITA ALS OPERADORS I USUARIS DEL PROJECTE SOCIAL «CEDIA 24 HORES»
Centre d’Informació i Acollida (Madrid), dissabte, 6 de juny de 2026
«(…) Les paraules de Jesús són també una invitació a cultivar un cor sensible davant les necessitats dels altres (cf. Sl 112,1-9), mantenint viu en nosaltres el desig del bé que Déu ha posat en la nostra mateixa humanitat i que la fe allibera i enforteix. El papa Francesc deia sobre això: «Davant el misteri de la vida personal i dels reptes de la societat, el qui creu exulta, té una passió, un somni per conrear, un interès que l’impulsa a comprometre’s personalment» (Homilia, Marsella, 23 de setembre de 2023), i advertia del perill d’un «cor avorrit, fred, acomodat a una vida tranquil·la, que es blinda en la indiferència i es torna impermeable, que s’endureix» (ibíd.). Un cor viu és càlid i bategant, i dona vida. Un cor fred està immòbil, ja no bombeja sang, i provoca la mort de la persona.»
VETLLA DE PREGÀRIA AMB ELS JOVES
Plaça de Lima, Madrid, dissabte, 6 de juny de 2026
«(…) I, aleshores, vull confiar-vos a tots una missió: que sigueu humans. Sí, sigueu humans!: homes i dones de carn i ossos. No aparences, sinó rostres fiables. Persones que busquen la justícia perquè en tenen fam, com del pa de cada dia. Persones que desitgen una vida honesta i recta, perquè fan de bon grat als altres allò que voldrien que els altres els fessin a elles. Sigueu humans com ho és Crist, l’home perfecte, el Ressuscitat que comparteix amb nosaltres la història en tot temps. Conreant aquest compromís, mireu els Apòstols, els primers cristians, habitants d’un món pagà. Seguint el seu exemple, sigueu missioners de l’Evangeli davant les pobreses materials i espirituals del nostre temps, sabent bé que la nostra fe és un estil de vida que es realitza en la caritat (cf. Ga 5,6). Aquesta, estimats joves, és la virtut que canvia la història més que cap altra. Vosaltres podeu canviar la història! Feu-ho amb l’amor! Moltes gràcies.»
SANTA MISSA, PROCESSÓ I BENEDICCIÓ EUCARÍSTICA EN LA SOLEMNITAT DEL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST
HOMILIA DEL SANT PARE
Plaça de Cibeles (Madrid), diumenge, 7 de juny de 2026
«Per tant, vet aquí un encàrrec per a l’Espanya d’avui i de demà: que la religiositat que des de fa segles ànima aquest país no sigui un museu del passat per visitar, sinó una escola de fe de la qual beure també avui. Una escola que ens ensenyi a agenollar-nos davant Déu i davant el proïsme, perquè ningú no pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà; una escola que ens ensenyi la gratitud de l’amor que es fa do, perquè circuli entre nosaltres i trenqui les cadenes de tot egoisme; una escola de la qual aprenguem que Déu és presència real i que també nosaltres estem cridats a ser presents en les situacions i en els reptes de la societat, a no fugir-ne, a comprometre’ns personalment en la construcció del bé comú.»
TROBADA AMB ELS MEMBRES DEL PARLAMENT ESPANYOL DISCURS DEL SANT PARE
Congrés dels Diputats (Madrid), dilluns, 8 de juny de 2026
«Sobre aquest fonament, em correspon pronunciar avui una paraula serena i ferma davant aquells que tenen la greu responsabilitat d’ordenar jurídicament la convivència social. Aquesta convivència pot veure’s amenaçada per la cultura del descart, com tantes vegades va advertir el papa Francesc (cf. Discurs a l’Assemblea Plenària de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida, 27 de setembre de 2021). En aquest sentit, si la vida deixa de ser reconeguda com un valor fonamental, quin futur poden tenir les nostres societats? Es pot anomenar plenament justa una comunitat que deixa a l’ombra l’infant encara no nascut, l’ancià, el malalt, el qui pateix en silenci o el qui depèn enterament de la cura dels altres? La defensa de la vida humana no és una qüestió parcial ni un interès confessional: és una fita de civilització. Tota vida humana ha de ser reconeguda i custodiada des de la seva concepció fins al seu ocàs natural, en cada circumstància de la seva existència. Quan aquesta certesa s’enfosqueix, els més vulnerables són les primeres víctimes i la llei perd el seu significat més profund: servir i protegir cada persona. Per això, la grandesa moral d’una nació es manifesta, sobretot, en la seva capacitat d’acompanyar, protegir i estimar aquelles vides que travessen una fragilitat més gran.
(…) En aquest context, revesteix una importància particular la família, realitat humana primera i fonament natural de la comunitat. A la llar s’entrellacen les generacions i es transmet una memòria viva que dona continuïtat interior a la societat. Allí on la família és sostinguda, també s’enforteix l’estabilitat espiritual i social de les nacions. La família serà sempre la primera escola d’humanitat on s’aprèn, abans que en qualsevol altre lloc, la gramàtica elemental de la convivència: rebre la vida, tenir cura de l’altre, perdonar, servir i pertànyer.
També les institucions educatives ocupen un lloc decisiu en aquesta tasca. En elles, les noves generacions poden aprendre a cercar i estimar la veritat, a preguntar-se pel sentit de la vida i per la dignitat de cada persona. Per això, molts pares que desitgen que els seus fills aprenguin a relacionar-se, a pensar amb esperit crític i a adquirir valors sòlids, hi dipositen grans esperances, com a valuoses aliades en la seva educació. Aquesta col·laboració ha de respectar sempre el «dret primari i inalienable» dels pares a «escollir el tipus d’educació i de formació que reben els seus fills, d’acord amb les seves pròpies conviccions morals, culturals i religioses» (cf. Magnifica humanitas, 143; cf. Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, art. 18.4).
Us convido, doncs, a alçar la mirada: no per allunyar-vos de la realitat, sinó per recordar que tota decisió de les autoritats públiques afecta persones de carn i ossos, especialment aquelles que tenen menys força per fer-se sentir. Perquè l’altura de mires consisteix precisament a mirar amb més profunditat allò que està en joc en cada decisió pública. Per això, al costat de les respostes tècniques i de les reformes legals, cal també una renovació moral.»
VETLLA DE PREGÀRIA
Estadi Olímpic “Lluís Companys”, dimarts, 9 de juny de 2026
«El nostre caminar, el nostre desitjar i tot allò que abracem i vivim quotidianament, en les alegries i en les derrotes, en les aspiracions i en els projectes, és l’expressió de la nostra recerca contínua: som captaires d’amor, tenim fam i set de veritat, busquem un significat ple que ens sostingui, ens animi i ens ajudi a comprendre el misteri de la nostra vida. Mentre avancem lentament, amb petits passos, estem cridats a dialogar amb la penombra de la nostra mateixa condició humana: ens manca la veritat completa, no coneixem en profunditat el misteri de nosaltres mateixos i el veritable rostre dels altres, no sempre aconseguim comprendre la veritat amagada de la realitat que ens envolta i dels esdeveniments que es presenten davant dels nostres ulls. Busquem una llum que il·lumini el camí».
VISITA AL CENTRE PENITENCIARI “BRIANS 1”. SALUTACIÓ DEL SANT PARE
Centre Penitenciari “Brians 1” (Barcelona), dimecres, 10 de juny de 2026
«Tot ésser humà és “digne” pel simple fet «d’haver estat volgut, creat i estimat per Déu» (cf. Magnifica humanitas, 52). No existeix, doncs, cap situació que faci que el Senyor aparti de nosaltres la seva mirada. És una veritat consoladora que ens acompanya en tot moment i que ens recorda com el seu amor misericordiós està sempre per damunt de tot el bé o el mal que hàgim fet».
TROBADA AMB LES REALITATS DE CARITAT I ASSISTÈNCIA DIOCESANES.
DISCURS DEL SANT PARE
Església de Sant Agustí (Barcelona), dimecres, 10 de juny de 2026
«Sobre els avis, sí, els avis són molt importants en la vida de les famílies. Mai no haurien de quedar-se sols. Sovint són ells els qui tenen cura dels nets mentre els pares van a treballar i així, amb afecte i dedicació, ajuden els infants a conèixer l’amor a Déu i al proïsme, perquè arreli en els seus cors i un dia arribin a ser homes i dones de bé. I com hem de correspondre a l’amor? Doncs amb amor. És el que Jesús vol que fem. Tenir cura i acompanyar els nostres avis en la seva vellesa, així com ells, al seu temps, van tenir cura de nosaltres. No permetem que la solitud i l’abandonament es normalitzin en la vida de la gent gran. Això és una cosa molt trista. Tinguem el cor obert a tots ells; i encara que no siguin els nostres avis, no permetem que se sentin sols ni desprotegits. Perquè, si no volem la solitud per a nosaltres, tampoc no l’hem de permetre per als altres».
TEMPLE DE LA SAGRADA FAMÍLIA
HOMILIA DEL SANT PARE
Barcelona, 10 de juny de 2026
«Aquesta església és un únic edifici, compost per moltes pedres. Una casa que creix amb constància al llarg dels anys, seguint un mateix projecte. Tots nosaltres som les pedres vives d’aquesta obra, que té Crist com a fonament i cim, principi i fi. Molt més que un monument, la Basílica de la Sagrada Família continua sent avui una obra en construcció, que ens recorda com la vida cristiana és sempre un camí, perquè es tracta d’un projecte que Déu duu a terme.
No habitem, doncs, una obra inacabada, sinó un temple encara en construcció. La seva imperfecció no és un defecte, perquè dona testimoni d’un desig; no significa una mancança, sinó que expressa una promesa que volem honorar amb coherència. La nostra gratitud es converteix aleshores en compromís, alhora que cooperem en el projecte de Déu, és a dir, en la construcció a la qual Ell mateix ens crida. Ja que som temple de l’Esperit Sant (cf. 1 Co 6,16.19), aquesta obra coincideix amb la nostra vida, que Déu concep com una obra mestra que hem de realitzar junts i ens crida a col·laborar amb Ell (cf. 1 Co 3,9)».
Gràcies, Sant Pare, pels vostres gestos i paraules que ens confirmen en la fe i ens animen en la caritat.
