XVII Diumenge de durant l’any (A)
1Re 3,5.7-12 / Rm 8,28-30 / Mt 13,44-52
«Concedeix al teu servent un cor que sàpiga escoltar per fer justícia al teu poble i discernir el bé del mal», suplica Salomó, un rei jove que ha d’afrontar la responsabilitat de governar el seu poble. Aquesta és la saviesa de Salomó: reconèixer la seva feblesa, els seus dubtes, les seves pors i la seva inexperiència («Sóc molt jove i no sé com he d’actuar») i, des d’aquesta actitud d’humilitat, demanar a Déu un cor assenyat i recte per complir fidelment la missió que li ha estat encomanada. És una pregària que també nosaltres podem fer nostra, per actuar sempre d’acord amb la voluntat de Déu.
Avui, a l’Evangeli, Jesús ens descriu el misteri del Regne de Déu mitjançant diverses imatges: un tresor amagat, una perla de gran valor, una xarxa que recull tota mena de peixos. Totes aquestes comparacions ens parlen d’un descobriment immensament valuós, pel qual val la pena renunciar a tot el que posseïm. Trobar el Regne implica cercar, descobrir, discernir, decidir-se i comprometre’s. Com més gran és el tresor trobat, més decidida és l’elecció. És una aposta que transforma la vida i que omple el cor d’una alegria tan profunda que fa possible deixar enrere tot allò que abans semblava imprescindible. La fe no és un petit espai reservat dins l’existència; és el tresor amagat al cor que dona sentit a tota la resta.
Quantes persones, quants sants i santes, llegint l’Evangeli amb el cor obert, van quedar tan profundament commoguts per Jesús que van decidir seguir-lo de debò. Pensem en sant Francesc d’Assís. Ja era cristià, però quan, en un moment decisiu de la seva joventut, va escoltar la Paraula de Déu, va descobrir de veritat Jesús i el Regne. Aleshores tots els seus somnis de glòria humana van perdre valor. Ho va deixar tot perquè havia trobat el veritable tresor, i així va descobrir l’alegria perfecta.
L’Evangeli ens permet conèixer el Jesús viu. Ens parla al cor i transforma la nostra existència. Potser no sempre caldrà canviar radicalment de vida, però sí que nosaltres ja no serem els mateixos. Haurem renascut, perquè haurem descobert allò que dona sentit, gust i llum a tot, fins i tot al sofriment, a les dificultats i a la mateixa mort. El cristià no viu la fe com una càrrega de deures i obligacions, sinó com un descobriment joiós capaç de transformar tota la seva vida.
Ho expressava molt bé el papa Francesc quan escrivia: «L’alegria de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior i de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre neix i reneix l’alegria» (Evangelii gaudium, 1). Aquesta és l’alegria que experimentem quan descobrim la proximitat i la presència consoladora de Jesús en la nostra vida. Una presència que transforma el cor i ens obre als germans, especialment als més febles i necessitats.
Sant Pau ens recorda que tota la humanitat està cridada a formar una sola família, una comunitat de molts germans, per acollir el perdó de Déu i participar de la glòria de la Resurrecció. La veritable vocació de la persona humana és configurar la pròpia vida amb Crist, perquè el nostre destí últim i definitiu és la unió amb ell. Per això podem confiar en les paraules de l’Apòstol: «Als qui estimen Déu, tot els serveix per al bé.»
Que així sigui, amb la gràcia de Déu.
