El Venerable P. Magí Morera va néixer en una família nombrosa, pagesa, econòmicament modesta, especialment després de la mort del pare quan ell tot just tenia un any i mig, però rica de fe; va rebre una bona formació humana i cristiana, gràcies també a la proximitat d’un oncle patern sacerdot; des de petit va demostrar un bon tarannà i un viu interès per les coses de l’esperit.
Al Col·legi d’Orfes de Sant Julià de Vilatorta, on va ingressar amb el seu germà Domènec, va manifestar un interès especial per la vida dels religiosos Fills de la Sagrada Família que dirigien el centre, per la seva vida espiritual i comunitària, i també una gran admiració per l’apostolat que exercien i per la motivació de fons que els movia: la consagració a Déu i l’esperit de la Sagrada Família de Natzaret, heretat del Fundador, sant Josep Manyanet, de qui arribà a ser un fill enamorat i un postulador incansable del seu procés de beatificació.
Al centre es vivia un clima de pietat, d’estudi i de disciplina que ajudava els nois a plantejar-se arribar a ser religiosos i sacerdots com els Pares i Germans que els cuidaven amb tanta sol·licitud i afecte. Es va formar un grup de «preaspirants a la vida religiosa i sacerdotal», i Magí, igual que el seu germà, no només en va formar part, sinó que ell, Magí, un dels més petits, n’era l’animador i mantenidor.
Magí, tot i que era petit d’estatura i de constitució física prima, era de caràcter afable, educat, comunicatiu, atent, cordial amb tothom, especialment amb els més humils; alegre, equilibrat, acollidor i entusiasta, de manera que fàcilment encomanava el seu entusiasme als altres; tenia una visió positiva de la realitat i de les persones; mai no se’l va veure enfadat per cap motiu ni guardar rancor a ningú.
El seu estil de vida estava marcat per la senzillesa; era voluntàriament pobre però ordenat; auster però serè; mortificat en el menjar, en el vestir i en l’ús dels mitjans de transport. Es conformava amb ben poca cosa.
Dinàmic per naturalesa, en el moment oportú sabia aïllar-se per dedicar-se a la lectura espiritual, a la meditació i a la pregària, i fins i tot per respondre la correspondència dels germans, sempre amb indicacions de vida espiritual i religiosa. Solia encapçalar les cartes amb una cita bíblica o amb alguna jaculatòria pròpia de l’espiritualitat de l’Institut; també el seu comportament exterior revelava un habitual recolliment interior.
Molt sobri en tot, tot li semblava bé, no es lamentava mai de res ni de ningú; malgrat la seva salut delicada, no volia ser tractat amb cap distinció, ni tan sols mentre era superior general; estimava la vida comunitària i trobar-se amb els germans, especialment amb els joves, que considerava l’esperança de la Congregació. Davant les preocupacions quotidianes conservava la serenor i la pau; pensava bé de tothom i era agraït.
Molt delicat de consciència, parlava del pecat com de la pitjor cosa que pot succeir a una persona, perquè debilita la voluntat i refreda l’esperit. Estava sempre a favor de la veritat i era respectuós amb tothom; mai no es va permetre criticar ningú, i davant dels fets negatius evidents preferia callar, sempre disposat a excusar almenys la intenció de qui havia errat.
Era un home de paraula, tenia el sentit de la responsabilitat i posseïa el do del consell; en la seva senzillesa inspirava confiança, perquè era ric en humanitat i prudència cristiana.
Josep M. Blanquet, S.F.
Foto: Fotografia de la família Morera Feixas: la mare, Maria Feixas, amb els seus fills, entre ells Domènec i Magí, ja religiosos Fills de la Sagrada Família.
