XIX TO – A Rei 19, 9.11-13a/Rm 9, 1-5/Mt 14, 22-33
Són nombroses les ocasions en què els evangelistes ens repeteixen que Jesús es retirava a soles a pregar. Amb això ens ensenyen, també a nosaltres, la necessitat que tenim de pregar, de silenci, d’aquest estar «a soles» amb el Pare, sabent que ens estima i ens cuida. Sense una vida profunda d’oració, la nostra existència serà com aquella barca sacsejada per les onades, avalotada per qualsevol dificultat, sense arrels, sense estabilitat.
Qui prega de veritat, va alimentant la seva vida de fe, va deixant que Déu «arreli» en ell. L’oració obre el cor a Jesús, dona ulls per conèixer-lo, estimar-lo i descobrir-lo en tot, fins i tot enmig de les dificultats, del sofriment i de les proves: «Veritablement ets Fill de Déu», hem escoltat en l’evangeli. La manca d’oració, en canvi, fa que se senti Jesús com un «fantasma», com «algú o alguna cosa» irreal; qui aparta la seva mirada d’Ell, acaba dubtant fins a perdre la fe, la confiança total en la seva Presència i acció.
Qui tracta de manera íntima i familiar amb Déu experimenta la seguretat de saber-se acompanyat, de saber-se protegit per un amor que és més fort que el dolor i que la mort. Qui prega descobreix la Presència del Déu que passa com a brisa suau (Elies); la proximitat de Crist enmig de la tempesta i experimenta la força de les seves paraules: «Ànim! Soc jo, no tingueu por». Cal tornar a descobrir la joia de l’oració: escolta, diàleg, presència, contemplació… Crist no vol servents, sinó amics que visquin en íntima familiaritat amb Ell. Sense amor no hi ha oració i preguem per estimar.
La clau? Mantenir la mirada en el Senyor. Mentre Pere té els ulls fixos en el Senyor camina sobre l’aigua. Quan aparta la mirada, s’enfonsa. I fem nostra la seva oració en moments de por i tenebres perquè Jesús sempre ens allarga la mà. Sempre. Tot el text és una meditació sobre l’Església. La imatge final de Jesús a la barca mentre tots el reconeixen Fill de Déu i es postren és la imatge més bonica de l’Església. I Pere, paradigma de la persona feble (negacions) que malgrat tot estima Jesús de cor. Com molts de nosaltres.
El camí de la fe no exclou dubtes ni por. Escrivia sant Agustí: «A molts els impedeix ser forts la seva presumpció de fermesa. Ningú no aconsegueix de Déu la fermesa, sinó qui en si mateix reconeix la seva feblesa… Contempleu el segle com un mar, allò que cau sota els teus peus. Si estimes el segle, t’engolirà. Sap devorar els seus amants, no suportar-los. Però, quan el teu cor fluctua invoca la divinitat de Crist… Digues: «Senyor, pereixo, salva’m!». Digues: «pereixo», perquè no perisquis. Perquè només t’allibera de la carn qui va morir per tu en la carn» (Sermó 76,5-6). Però cal mantenir la mirada en el Senyor. Que així sigui amb la Gràcia de Déu.