V DIUMENGE DE PASQUA – A – Fets 6,1-7 – 1 Pe 2,4-9 – Jn 14, 1-12
Al final de l’últim sopar, els deixebles comencen a intuir que Jesús ja no estarà gaire temps amb ells. Jesús capta la seva tristesa i la seva torbació. El seu cor es commou i tracta d’animar-los: “Que no es torbi el vostre cor; creieu en Déu i creieu també en mi”. Més tard, en el curs de la conversa, Jesús els fa aquesta confessió: “Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no va al Pare, sinó per mi”. No ho han d’oblidar mai.
“Jo soc el camí”. Sabem que el camí és per caminar i arribar a una meta, tanmateix, el problema de no pocs no és que viuen extraviats o desencaminats, viuen perduts en una mena de laberint: caminant i recaminant els mil camins que, des de fora, els van indicant les consignes i modes del moment. Qui s’acosta a Jesús troba una Persona, un camí que et porta cap al Pare. A vegades avançarà amb fe; altres vegades trobarà dificultats; fins i tot podrà retrocedir, però és en el camí encertat que condueix al Pare. Aquesta és la promesa de Jesús. Ell és el camí que ens porta a Déu com a Pare.
“Jo soc la veritat”. La veritat és per experimentar-la com a bondat, com a amor, trobada, enfront de la mentida, que engendra divisió i infelicitat. En el món bíblic la veritat (emet) no és una idea, sinó una realitat que es fa, es realitza, es porta a la pràctica. No tot es redueix a la raó. La teoria científica no conté tota la veritat. L’ésser humà ha de viure davant del misteri últim de la realitat. Jesús es presenta com a camí que condueix i acosta a aquest Misteri últim. Déu no s’imposa. No força ningú amb proves ni evidències. El Misteri últim és silenci i atracció respectuosa. Jesús és el camí que ens pot obrir a la seva Bondat.
“Jo soc la vida”. Jesús pot anar transformant la nostra vida. No com el mestre llunyà que ha deixat un llegat de saviesa admirable a la humanitat, sinó com algú viu que, des del mateix fons del nostre ésser, ens infon un germen de vida nova. Aquesta acció de Jesús en nosaltres es produeix gairebé sempre de manera discreta i callada. El mateix creient només intueix una presència imperceptible. A vegades, tanmateix, ens envaeix la certesa, l’alegria incontenible, la confiança total: Déu existeix, ens estima, tot és possible, fins i tot la vida eterna.
Camí, veritat i vida, doncs, són coses concretes que es viuen, que es fan, que s’experimenten. Aquestes són coses que tots busquem en la nostra història: volem camins que ens portin a la felicitat; estimem la veritat, perquè la mentida és la negació de l’ésser i del bé; volem viure, no morir, viure sempre, eternament. Mai entendrem la fe cristiana si no acollim Jesús com el camí, la veritat i la vida.
Quan Jesús és el centre podem viure amb serenor, obrir-nos sense por als altres, com ens narra la primera lectura. Apropar-se a Jesús, el Senyor que ha mort per nosaltres i ha ressuscitat per donar-nos la vida, significa que tots podem gaudir de les prerrogatives del més sant i sagrat. Per això neix un nou poble, una nova comunitat santa i sacerdotal que comporta una plenitud espiritual. Que així sigui amb la Gràcia de Déu.
