(Maria Dolors Gaja i Jaumeandreu, MN)
No sé si qui em llegeix són usuaris de WhatsApp o prefereixen altres aplicacions per a les seves relacions habituals; jo faig servir WhatsApp i últimament estic una mica boja amb l’app. M’explico: vaig començar a usar-la per al que es va crear inicialment: parlar amb els amics, xatejar… i poca cosa més. I, per descomptat, detestava els grups en què m’anaven posant sense que jo ho demanés.
Però m’he reconciliat amb l’aplicació i els grups a partir d’un massiu en què participem (horror) 828 membres… tots professors de llengua. Parlo i interactuo amb persones que no conec ni coneixeré, però que comparteixen amb mi —i jo amb ells— material per a les classes, dubtes i suggeriments. Rares vegades ens desviem del tema, cosa que és un autèntic miracle. Amb ells he après molt; tinc missatges guardats perquè m’ajuden a les meves classes.
Bé, doncs fa uns dies el miracle es va truncar. El tema es va complicar, es va abandonar la sintaxi i no sé com un membre va començar a queixar-se de l’administrador, a dir que no gestionava bé i no sé quantes tonteries més (perquè ho eren). El cas és que l’administrador es va ofendre i va dir que abandonava, que ja no seguia més i que no estava disposat a assumir crítiques ferotges quan, en general, el grup funcionava bé. Va demanar voluntaris per ocupar el seu lloc d’«administrador», però no apareixien més que sol·licituds ploramiques per demanar-li que no ho deixés, que ho feia molt bé, que era un servei. Nones. No va voler seguir i, finalment, algú el va rellevar.
I de sobte se’m va ocórrer pensar que, per pura bondat, Déu no dimiteix quan el critiquem, li pelem o estem dies sense establir contacte. Existeixen grups en què «només l’administrador pot enviar missatges», però no és el cas diví. A Déu li agrada que interactuem tots i ni tan sols respon a les ofenses. Hi ha ofenses i últimament sembla que una ona de profanacions —imatges destruïdes, sagraris assaltats, nens Jesusos robats del pessebre públic…— sacseja nombrosos països. Déu calla, però ¿el defensem? ¿alcem la veu els cristians davant els atropellaments que a vegades pateix el món de la fe?
Us demanaré un exercici d’imaginació. Quin perfil teniu al vostre WhatsApp? I quin estat? De vegades, quan estic en un lloc tan anodí com una sala d’espera, m’entreten mirar el que posen els meus contactes al seu perfil. Alguns ni s’han molestat a «esculpir» una frase; altres han escollit els primers missatges del creador de l’aplicació —estic al gimnàs, ocupat, disponible…—, però altres sí que escriuen una frase que ens porta a majors profunditats. Us cito algunes dels meus amics: Lo mejor es enemigo de lo bueno; Parcialmente nublada; Si tienes prisa coge el camino largo; Raíces y alas; Manyanet, comunícanos tu espíritu; Donec perficiam… Si ara hagués de triar la frase de la meva vida… quina seria?
I després hi ha els millors, els que em diverteixen perquè canvien amb molta, moltíssima freqüència, la frase. No us heu fixat que també aquest canvi continu és una paraula sobre el culte a l’efímer del nostre món? A l’Edat Mitjana, la gent noble esculpia sobre el llindar de casa seva o del castell un lema que servia per a totes les generacions, un lema que perdurava segles. Algunes institucions del segle XX (col·legis, agrupacions, etc.) tenen un lema, però van modificant-lo, adaptant-lo als «nous temps». I alguns canvien cada setmana l’estat. Crec que això també és una paraula amagada de Déu i un plantejament per a les famílies sobre què esculpim al cor dels fills i què relativitzem, què es pot canviar sense que s’enfonsi la pau familiar i què no. També les Congregacions caiguem a vegades en el «sempre s’ha fet així» davant del que podria canviar-se…
I anem a la paraula clau: administrador. Amb el embolic que es va muntar al meu grup de llengua i la dimissió ofesa de l’administrador ofès, em vaig fer una pregunta: qui administra la meva vida? Sóc jo l’únic administrador i, a més, no cedo el control ni ningú —ni tan sols Déu— pot participar? A qui permeto editar? Quan escric això, s’acosta el Dia de la Vida Consagrada i la pregunta és encara més tallant (i val per a tots, que consti): deixo que Déu sigui qui realment administre la meva vida?
Una de les normes de tots els grups de WhatsApp és «Respectar l’objectiu del grup». Si és de llengua, parlem de llengua. Però jo, que he estat cridada a la fe… Visc des de la fe, comunico des de la fe? Per sort meva, Déu mai em va a expulsar del grup…
