ASCENSIÓ – Fets 1,1-11/Ef 1,17-23/Mt 28,16-20
Acabava l’homilia diumenge passat recordant les paraules de Jesús: “No us deixaré orfes”. Avui reprenem la mateixa idea expressada en la frase final de l’evangeli: “I sapigueu que jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.
Jesús roman viu enmig nostre, en el cor de la història; no és “només” un personatge del passat que, amb el seu exemple i doctrina, pot aportar-nos llum sobre el moment present; és “Algú” viu, l’Esperit del qual ens fa viure, caminar, somiar amb esperança. Per això Mateu no ens ha deixat cap relat sobre l’ascensió de Jesús. Ha preferit que quedin gravades en el nostre cor aquestes últimes paraules del Ressuscitat: “Jo sóc amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Aquest és el gran secret que alimenta i sosté el veritable creient: el poder comptar amb el Ressuscitat com a company únic d’existència i és també el fonament de la pervivència de l’Església.
Dia rere dia, Ell és amb nosaltres dissipant les angoixes del nostre cor i recordant-nos que Déu és algú pròxim i proper a la nostra vida. Ell és aquí perquè no ens deixem dominar mai pel mal, la desesperació o la tristesa. Ell infon en el més íntim del nostre ésser la certesa que no és la violència o la crueltat sinó l’amor, l’energia suprema que fa viure l’home més enllà de la mort. Ell ens contagia la seguretat que cap dolor és irrevocable, cap fracàs és absolut, cap pecat imperdonable, cap frustració decisiva. Ell ens ofereix una esperança inconmovible en un món l’horitzó del qual sembla tancar-se a tot optimisme ingenu. Ell ens descobreix el sentit que pot orientar les nostres vides enmig d’una societat capaç d’oferir-nos mitjans prodigiosos de vida, sense poder dir-nos per què hem de viure. Ell ens ajuda a descobrir la veritable alegria enmig d’una civilització que ens proporciona tantes coses sense poder indicar-nos què és el que ens pot fer veritablement feliços. En Ell tenim la gran seguretat que l’amor triomfarà. No ens és permès el desànim.
L’Ascensió és per al creient una crida a “continuar esperant”, malgrat les decepcions, desenganys i desànims que amenacen contínuament el nostre caminar cap a la llar definitiva. Naturalment aquest “continuar esperant” -paciència- no consisteix a “dimitir” davant la vida. La resignació, com a manca d’esperança, mai no va ser cristiana. Al contrari, l’home pacient resisteix activament les adversitats, mantenint un esperit ferm i fort davant el desgast dels anys. El que és cert és que s’oposa a la pressa, ansietat que ens fa viure inquiets, agitats, sempre corrent, encara que no sapiguem gaire bé cap a on. Hem d’aprendre a respectar el ritme de la vida. Cada cosa té el seu temps. És una insensatesa estirar la tija d’una planta per accelerar-ne el creixement. El que és intel·ligent és regar bé la vida i saber esperar. Tenir paciència amb nosaltres mateixos i amb el caminar de la història.
Escrivia León Felipe uns versos plens de fe i de veritat: “Nadie fue ayer, ni va hoy, ni irá mañana hacia Dios, por este camino que yo voy. Para cada hombre guarda un rayo nuevo de luz el sol, y un camino virgen Dios”. El cel i la terra es troben en la nostra vida, en el lloc que Déu ens té assignat, en la nostra tasca. I aquesta tasca és, sobretot, evangelitzar (“bategeu!”, “ensenyeu!”). N’hi ha prou amb la passió per Déu i per les coses del seu Regne. “Què feu aquí mirant al cel?”. Des de l’Ascensió, l’obra de la salvació és també a les nostres mans. Que així sigui amb la Gràcia de Déu.
