P. Jesús Higueras:
La solemnitat de la Santíssima Trinitat ens convida a contemplar el misteri més profund de la fe cristiana: la mateixa intimitat de Déu. I potser el primer que descobrim en acostar-nos a aquest misteri és una cosa que trenca moltes imatges falses que l’ésser humà ha projectat sobre Ell. Déu no és un ésser solitari, aïllat en una eternitat buida, que crea el món per necessitat, avorriment o simple desig de companyia. En el cor de Déu ja existeix des de sempre una plenitud absoluta de vida i d’amor.
Quan pronunciem els noms de Pare, Fill i Esperit Sant, no estem fent servir símbols poètics ni metàfores llunyanes. Estem confessant que Déu és comunió. En Ell existeixen relacions reals i eternes de coneixement i d’amor. El Pare estima el Fill, el Fill viu orientat cap al Pare i l’Esperit Sant és el vincle viu d’aquest amor infinit. Déu no és solitud: Déu és família, trobada, donació mútua.
Per això el cristianisme no creu en una divinitat freda o impersonal. El Déu revelat per Jesucrist coneix, estima, parla, escolta i es dona. Aquesta és la seva identitat més profunda. La Trinitat ens ensenya que l’amor no és una cosa que Déu fa de tant en tant; l’amor és allò que Déu és eternament. Tota la creació neix precisament d’aquesta sobreabundància d’amor que existeix en el seu interior.
I aquí apareix una conseqüència decisiva per a la nostra pròpia vida. El llibre del Gènesi afirma que l’home ha estat creat a imatge i semblança de Déu. Si Déu fos un ésser tancat sobre si mateix, aleshores la plenitud humana consistiria en l’individualisme, en l’autosuficiència o en viure únicament per a un mateix. Però si Déu és Trinitat, aleshores l’ésser humà només assoleix la seva identitat quan aprèn també a viure en relació.
Hem estat creats per a la trobada. Necessitem estimar i ser estimats. Necessitem sortir de nosaltres mateixos. L’egoisme pot proporcionar una satisfacció immediata, però acaba tancant el cor i empobrint l’existència. En canvi, qui viu pensant en els altres, qui es dona, qui sap compartir el seu temps, la seva escolta, la seva paciència i la seva vida, comença a assemblar-se al mateix Déu.
La Santíssima Trinitat il·lumina també moltes ferides del món actual. Vivim en una societat que, malgrat estar hiperconnectada tecnològicament, experimenta cada vegada més soledat, aïllament i dificultat per establir vincles veritables. Moltes persones viuen envoltades d’informació, però mancades de comunió. Precisament per això la festa d’avui resulta tan actual. L’ésser humà no està fet per viure tancat en si mateix, sinó per construir relacions veritables basades en l’amor i en la donació.
Cada família unida, cada amistat sincera, cada acte de servei silenciós i cada reconciliació són un petit reflex de la Trinitat. Allà on algú surt de si mateix per estimar, Déu es fa visible.
Celebrar la Santíssima Trinitat no significa resoldre un problema matemàtic sobre com poden ser tres i un al mateix temps. Significa contemplar que l’origen últim de tot allò que existeix és l’amor. I significa recordar que la plenitud de l’ésser humà no es troba a posseir més, imposar-se més o aïllar-se més, sinó a aprendre a estimar com estima Déu: vivint per als altres.