PENTECOSTA
P. Jesús Higueras:
Com a culminació del temps de Pasqua, la solemnitat de Pentecosta ens mostra la raó última per la qual l’ésser humà ha estat creat. L’home no neix únicament per sobreviure, produir, consumir o desaparèixer. Ha estat cridat a participar de la mateixa vida de Déu. L’existència humana queda incompleta si no és visitada, guarida i elevada per l’Esperit Sant.
Moltes vegades reduïm la vida a les seves dimensions més immediates: la feina, les emocions, els èxits, els fracassos o fins i tot els afectes. Però el cor humà experimenta sempre una mena de desconcert interior. Res d’aquest món no arriba a sadollar-lo del tot. Fins i tot en els moments de més felicitat roman una set més profunda, una espera que cap realitat creada no pot omplir completament. I això passa perquè l’home ha estat fet per a alguna cosa més gran que ell mateix.
Pentecosta anuncia precisament aquesta plenitud. Déu no abandona la humanitat a les seves pròpies forces. No ens deixa tancats en els nostres límits, en les nostres ferides o contradiccions. Envia el seu Esperit perquè habiti dins de l’home i el condueixi cap a la seva veritable realització.
L’Esperit Sant no és una energia o una força que brolla de Déu, ni una mena d’impuls religiós interior. L’Esperit Sant és Déu mateix. I Déu no pot separar-se del seu amor, perquè Déu és amor. No té l’amor com una cosa afegida al seu ésser, sinó que la seva mateixa essència consisteix a estimar eternament.
Per això, quan l’Esperit Sant descendeix sobre els apòstols, no arriba simplement com una ajuda exterior o un enfortiment psicològic. El que succeeix és infinitament més gran: Déu mateix ve a habitar a l’interior de l’home. El cristianisme no consisteix només a admirar Déu des de lluny, sinó a rebre la seva vida dins nostre.
Els sants parlaven de l’Esperit Sant com l’«hoste de l’ànima». L’expressió és bellíssima. Déu entra en la intimitat de l’ésser humà sense destruir-lo, sense anul·lar la seva personalitat, sense esborrar la seva llibertat. Al contrari: com més present és Déu en una persona, més plenament humana esdevé. El pecat desfigura l’home; l’amor de Déu el reconstrueix des de dins.
Pentecosta és la festa de la humanitat elevada. Els apòstols, tancats per por, surten ara plens de fortalesa. Els qui estaven paralitzats comencen a anunciar l’Evangeli sense temor. No perquè hagin adquirit una capacitat simplement humana, sinó perquè Déu mateix viu en ells.
També avui la nostra societat pateix un profund cansament espiritual. Disposem de mitjans materials i intel·lectuals per a gairebé tot. Gaudim d’un benestar com poques vegades s’ha vist en la història, però sovint no sabem per què vivim. I l’home que perd el sentit del seu destí acaba empetitint la seva pròpia existència.
Pentecosta recorda que hem estat creats per a molt més que una vida tancada sobre nosaltres mateixos. Hem estat creats per ser transformats per l’amor de Déu, per participar de la seva vida i assolir així la plenitud a la qual vam ser cridats des del principi.