2026. XXII TO-A- Jr 20, 7-9/Rm 12, 1-2/ Mt 16, 21-27
El diàleg del diumenge passat de Jesús amb Pere confessant el messianisme de Crist, va ser signe d’obertura a la revelació, cosa que el va convertir en pedra sobre la qual edificar l’Església. Aquest diumenge, Pere perd els papers, i la condició humana el porta a cercar interessos humans sense comptar amb el Pare, convertint-se en «Temptador satànic» («Lluny de mi Satanàs. Ets pedra d’entrebanc… penses com els homes…». I és que ningú vol perdre, fracassar… però, alhora, estem cridats a viure l’amor, la veritat, la justícia… assumint la fragilitat i amb el compromís de donar-ho tot per amor, fins i tot enmig de la incomprensió i el patiment.
«Em vas seduir Senyor i em vaig deixar seduir…em vas forçar i em vas poder…La Paraula era a les meves entranyes foc ardent… intentava contenir-la i no podia». Es tracta de donar la volta a la moneda i passar del que separa de Déu, al que Ell uneix; passar per la creu, el servei, la misericòrdia i el perdó, per arribar al que és bo, al que és perfecte, al que li agrada (Rm 12, 1-2). Si l’ésser humà s’ajusta a aquest món, l’individualisme ofega tot el que significa la dimensió social i comunitària. La seducció pel Senyor pot comportar mals «problemes» («por, menyspreu, oprobi», diu el profeta) en haver de denunciar i actuar contra tota opressió, en forma de persecució personal, ideològica, emocional. Però cal mantenir obert el diàleg, la pregària i la intimitat amb el Senyor i recordar que, en qualsevol cas, el profeta, el cristià, és mediador.
L’evangeli recorda que qui vol ser deixeble: «Que carregui amb la seva creu i em segueixi». La creu, el martiri incruent de cada dia, el pes constant del mal, la manca de cirineus en el món són força per al deixeble de Jesús. A vegades cal caminar «a contracorrent» assumint sempre la realitat tal com és, tant a nivell personal com dels altres, i fer-ho no com una actitud de resignació estèril sinó com un camí d’humanització i amb l’esperança posada en el Senyor. Aquesta actitud alleugereix el pes de la Creu, permet compartir-la i valorar les coses d’aquest món en la seva justa mesura («De què serveix guanyar el món sencer si es perd l’ànima?»).
Deia el papa Francesc: «Evangeli, Eucaristia, pregària. Gràcies a aquests dons del Senyor podem configurar-nos no al món, sinó a Crist, i seguir-lo pel seu camí, la senda del «perdre la pròpia vida» per trobar-la de nou. «Perdre-la» en el sentit de donar-la, lliurar-la per amor i en l’amor —i això comporta sacrifici, fins i tot la creu— per rebre-la novament purificada, lliure de l’egoisme i de la hipoteca de la mort, plena d’eternitat.
Pau, en la seva Carta, aquest ensenyament, en mantenir una actitud crítica davant el món i recordar: «No us ajusteu a aquest món, sinó transformeu-vos per la renovació de la ment, perquè sapigueu discernir què és la voluntat de Déu, el que és bo, el que li agrada, el que és perfecte». Es tracta certament d’una lluita dura, dramàtica en ocasions…. en la qual Déu es manifesta més fort. Que així sigui amb la seva Gràcia.