El dia 12 d’agost d’enguany a Espanya es va viure un eclipsi solar que, des d’algunes zones, es va poder veure en la seva totalitat.
A diferència d’altres eclipsis, aquest va moure masses, ja que estem en l’era de la comunicació i l’espectacularitat. No es veia un eclipsi així des de 1905 i el proper està previst per a l’any 2153, així que, en part, és comprensible l’enorme expectació que es va generar. Certament, els eclipsis, d’un tipus o un altre, han existit sempre i ja la Bíblia els cita (Ex 10, 21-22).
L’eclipsi del 12 d’agost va mobilitzar milions de persones. Durant les setmanes prèvies se’n va parlar a tots els mitjans i converses, es van esgotar les ulleres i alguns van organitzar les seves vacances reservant el dia 12 mentre la premsa no parava d’indicar els punts des dels quals, suposadament, es veuria millor. Aquell dia es van fer fins a un milió i mig de desplaçaments, la qual cosa va col·lapsar diferents trams de carretera. L’impacte econòmic també ha estat molt elevat. Us explico ara el que jo anava llegint entre línies com a paraula de Déu.
Una meravella. Encara que alguns diguin que tal mobilització és una mostra més de com ens manipulen, el cert és que va ser una alegria veure que la persona continua distingint-se per la seva capacitat d’admiració. Meravellar-se, admirar-se… ens humanitza. I el dia 12 la natura va oferir un autèntic espectacle.
No pot fer-nos oblidar altres meravelles. Un dels millors poetes catalans actuals, David Jou, explicava en una entrevista que aniria a veure l’eclipsi amb els seus nets. Però assegurava que encara existeix un espectacle de la natura encara més meravellós que un eclipsi: veure néixer un infant.
I jo em preguntava si és la freqüència d’aquest espectacle (cada dia neixen infants) i l’excepcionalitat de l’eclipsi el que ens porta a tenir respostes tan dispars. Vivim immersos en una meravella… Però «tanta meravella» sembla incapacitar-nos per a l’admiració. Potser per això Déu, de tant en tant, munta un espectacle.
En família. Va ser tònica general veure l’eclipsi en família, amb amics i fins i tot pobles petits sencers. Sembla que el que és bo necessita compartir-se, que ningú va gaudir a soles de l’eclipsi i, si ho va fer, el gaudi va ser menor. El cert és que hauríem de compartir més, alegrar-nos més en família. D’allò petit, d’allò quotidià… d’allò meravellós.
L’espectacular dura poc. Es calcula que l’eclipsi va durar un minut i mig. Mai tant enrenou per un minut. Hauríem, doncs, de tenir més cura de la rutina diària, del que és petit, del que no té lluïment. Perquè és aquí on ens canvia la vida. Dubto que l’eclipsi del 12 canviés la vida a ningú (a part d’uns quants que van fer coincidir el seu casament amb l’eclipsi, és clar); en canvi, el costum de donar les gràcies, somriure, disculpar i altres «bagatel·les»… sí que canvia vides.
Aplaudiments espontanis. Una de les coses que més em va impressionar en veure les notícies que recollien l’esdeveniment van ser els aplaudiments espontanis de la gent quan l’eclipsi va ser gairebé total. A qui aplaudien? Per què aplaudien? El cert és que la gent estava contenta, feliç… i necessitava aplaudir. A Déu? A la natura? No ho sembla, perquè jo mai no he vist ningú aplaudir una posta de sol sobre el mar o un paisatge nevat. Quina sort que tenim els cristians (els creients) perquè quan ens passa alguna cosa bona, quan ens sentim feliços i agraïts… sabem a Qui donar les gràcies. Deu ser terrible sentir-se agraït… i no saber a qui donar les gràcies!
Mirar cap enfora. I cap endins? Una altra característica va ser que la gent va buscar un espai per veure el fenomen històric. Alguns van fer cua, es van desplaçar, van pagar… el cas és que van buscar el millor lloc. Caldria, doncs, preguntar-nos si busquem «el millor lloc» per conèixer el nostre cor, per tenir una estona d’oració, per reflexionar una mica… I si ens interessa mirar cap «endins» perquè allà els espectacles només passen entre Déu i l’ànima. Ningú no els veu. Però es donen.
La corona de llum. Quan la lluna ha tapat «totalment» el sol, queda una petita corona de llum que dona testimoni que el sol, tot i estar ocult, continua allà. Com Déu. No podem mirar el sol tal com no podem abastar el Misteri de Déu. Però sí que se’ns permet veure una petita llum del gran Astre. Llum suficient per saber que hi és, per creure. En aquesta societat que sovint vol ocultar Déu… Ell continua brillant.
D’una manera o altra, les tenebres ens parlen de la Llum. Ens veiem el 2153!
