XIV DIUMENGE DE DURANT L’ANY -A- Za 9, 9-10 / Rm 8, 9.11-13 / Mt 11,25-30
«Veniu a mi»: una invitació directa, personal. No «veniu» a la meva doctrina, als meus ensenyaments, a la meva llei… «Veniu a mi», a la meva persona, al meu ésser, a estar al meu costat, amb mi. És la «trobada amb Crist», fruit d’una relació d’amor, no només d’estratègies, esforços personals, tècniques… Es tracta d’estar-hi, de caminar junts, de sostenir-nos «des de dins» de nosaltres mateixos, des d’allà on l’amor es fa Presència, trobada, llum…
La invitació de Jesús toca el fons del cor humà que «cerca serenor, pau, descans» enmig de les circumstàncies de la vida. Cal aprendre a viure i a viure des de la humilitat; deixar de recolzar-nos únicament en les nostres forces i acollir-nos a la misericòrdia de Déu. Som estimats, per això «descansem en Ell».
No hi ha vida sense dificultats, conflictes, perills, pors, sofriments. Jesús mateix va viure la incomprensió i la Creu. Però, en tot, som convidats a viure la serenor i la pau interior que brollen de la comunió amb Déu; és la serenor de qui sap que la vida està sostinguda per les mans del Pare i habitada pel seu Esperit. El Senyor no elimina màgicament totes les dificultats de la vida; el que fa és transformar el cor de qui confia en Ell…
En la unió amb Jesús es descobreix que la veritable pau no depèn que tot surti bé, sinó de saber-se acompanyat en tot moment. El descans de l’ànima és l’experiència de descansar en Déu, confiant que res ni ningú no ens pot separar del seu amor. En Ell el cor troba una estada ferma on romandre enmig de la tempesta, i la necessitat de control es converteix a poc a poc en abandonament filial.
Jesús ens fa també una invitació: «Preneu el meu jou»; el «jou» del Senyor, «suau i la seva càrrega lleugera», consisteix a carregar amb el pes dels altres amb amor fratern. Un cop rebut l’alleujament i el consol de Crist, som cridats, al nostre torn, a convertir-nos en descans i consol per als germans, amb una actitud mansa i humil, a imitació del Mestre.
Sant Pau ens recorda que l’Esperit de Déu habita en nosaltres; la vida cristiana no és només esforçar-se més o complir unes normes, és, abans de tot, una transformació interior. La prioritat de l’Esperit, davant les apetències de la «carn» (que en Pau no designa el cos humà, sinó les tendències que ens allunyen de Déu), és camí de santedat i salvació. La qüestió és donar entrada en la nostra vida (cos, ànima) a l’Esperit que és de Crist i de Déu. Només la Presència de Jesucrist en la vida justifica; només la presència d’Aquell que és Bo ens fa bons… Tenim l’ocasió d’acceptar l’ombra refrescant que el mateix Jesús ens ofereix, «descansant confiadament en Ell». Que així sigui amb la Gràcia de Déu.
