Estimats germans i germanes, bon dia!
Després d’haver conclòs la nostra visió general de la sèrie sobre els vicis, ha arribat el moment de tornar la mirada a la imatge especular que s’oposa a l’experiència del mal. El cor humà pot complaure’s en males passions, pot parar atenció a temptacions nocives disfressades amb vestits seductors, però també pot oposar-se a tot això. Per fatigós que sigui, l’ésser humà està fet per al bé, que el realitza veritablement, i també pot practicar aquest art, fent que certes disposicions es facin permanents en ell. La reflexió sobre aquesta meravellosa possibilitat nostra constitueix un capítol clàssic de la filosofia moral: el capítol de les virtuts.
Els filòsofs romans l’anomenaven virtus, els grecs aretè. El terme llatí subratlla sobretot que la persona virtuosa és forta, valenta, capaç de disciplina i ascetisme; per tant, l’exercici de la virtut és fruit d’una llarga germinació que requereix esforç i fins i tot patiment. La paraula grega aretè indica alguna cosa que sobresurt, alguna cosa que ressalta, que suscita admiració. La persona virtuosa és, doncs, la que no es desnaturalitza deformant-se, sinó que és fidel a la seva vocació, realitza plenament el seu ésser.
Ens equivocaríem si penséssim que els sants són excepcions de la humanitat: una mena de cercle estret de campions que viuen més enllà dels límits de la nostra espècie. Els sants, en aquesta perspectiva que acabem d’introduir sobre les virtuts, són, en canvi, aquells que arriben a ser plenament ells mateixos, que realitzen la vocació pròpia de tot ésser humà. Que feliç seria el món si la justícia, el respecte, la benevolencia mútua, l’amplitud del cor i l’esperança fossin la normalitat compartida, i no una rara anomalia! Per això el capítol de l’actuar virtuós, en aquests temps dramàtics nostres, en els quals sovint ens trobem amb el pitjor de l’humà, hauria de ser redescobert i practicat per tots. En un món deformat, hem de recordar la forma en la qual hem estat plasmats, la imatge de Déu que està impresa per sempre en nosaltres.
Però, com definir el concepte de virtut? El Catecisme de l’Església Catòlica ens ofereix una definició precisa i concisa: «La virtut és una disposició habitual i ferma a fer el bé» (n. 1803). No és, doncs, un bé improvisat i una mica casual que cau del cel de forma episòdica. La història ens diu que fins i tot els criminals, en un moment de lucidesa, han realitzat bones accions; certament aquestes accions estan escrites al «llibre de Déu», però la virtut és una altra cosa. És un bé que neix d’una lenta maduració de la persona, fins a convertir-se en una característica interior seva. La virtut és un hàbitus de la llibertat. Si som lliures en cada acte, i cada vegada estem cridats a triar entre el bé i el mal, la virtut és allò que ens permet tenir un hàbit cap a l’elecció correcta.
Si la virtut és un do tan bonic, immediatament sorgeix una pregunta: com és possible adquirir-la? La resposta a aquesta pregunta no és senzilla, sinó complexa.
Per al cristià, el primer auxili és la gràcia de Déu. De fet, l’Esperit Sant actua en nosaltres, que hem estat batejats, obrant en la nostra ànima per conduir-la a una vida virtuosa. Quants cristians han arribat a la santedat a través de les llàgrimes, en constatar que no podien superar certes debilitats! Però han experimentat que Déu ha completat aquella obra bona que per a ells era només un esbós. La gràcia precedeix sempre el nostre compromís moral.
A més, no hem d’oblidar mai la riquíssima lliçó que ens ha arribat de la saviesa dels antics, que ens diu que la virtut creix i pot ser cultivada. I perquè això passi, el primer do de l’Esperit que cal demanar és precisament la saviesa. L’ésser humà no és territori lliure per a la conquesta dels plaers, de les emocions, dels instints, de les passions, sense que pugui fer res contra aquestes forces de vegades caòtiques que l’habiten. Un do inestimable que posseïm és l’obertura mental, és la saviesa que sap aprendre dels errors per dirigir bé la vida. Després es necessita la bona voluntat: la capacitat de triar el bé, de plasmar-nos mitjançant l’exercici ascètic, defugint els excessos.
Estimats germans i germanes, comencem així el nostre viatge a través de les virtuts, en aquest univers serè que resulta desafiant, però que és decisiu per a la nostra felicitat.
Plaça de Sant Pere Dimecres, 13 de març de 2024
Paraules del papa Lleó XIV
Trobada «teixir xarxes amb el món de la cultura, de l’art, de l’economia i de l’esport»
7 de juny de 2026
L’Església comparteix amb humilitat, però també amb fermesa, allò que ha descobert en l’experiència de la fe: que Jesucrist respon a les grans preguntes sobre la vida humana i la seva plenitud, ja en aquest món i fins al seu cimal en l’eternitat. «Per això, la persona humana roman sempre com “el camí primer i fonamental de l’Església” i el cor de tota autèntica via de desenvolupament humà integral» (ibíd., 50). I aleshores, ella no pot desentendre’s de la cultura, perquè a través d’ella, l’home en tant que home «és» més (cf. Compendi de la doctrina social de l’Església, 554).
I precisament perquè «cultura» evoca «cultiu», com suggereix l’arrel etimològica que ambdós termes comparteixen, estem cridats a preguntar-nos què és el que avui sembrem, què és el que floreix i què es marceix silenciosament en la nostra societat; quins valors estem preservant i quins estem deixant morir. Són preguntes profundes, necessàries i que no poden ser ignorades. Per atendre aquests interrogants, cal un diàleg social que podem comparar amb l’art de teixir xarxes, que implica trobada, escolta, diàleg i respecte.
(…) Estimats amics: us convido, doncs, a ser fils nous per teixir xarxes noves que harmonitzin tots els àmbits de la vida, per entramar una societat renovada on el temps s’impregni d’eternitat, la cultura custodiï la memòria i afavoreixi el diàleg, l’educació promogui la recerca de la veritat amb esperit crític, l’art desperti astorament i generi emocions nobles, l’empresa reconegui la dignitat de la persona i el treball continuï sent motor d’esperança.