En el marc del centenari de la mort de Gaudí, Barcelona viu expectant. La inauguració de la torre de Jesús, amb la presència extraordinària del papa Lleó, ha omplert la premsa d’articles, les llibreries de nous llibres sobre Gaudí i la seva obra, la tele de documentals… Així que, humilment, ens fixarem, també des d’aquestes pàgines, en la seva obra; però no en la seva genialitat arquitectònica, sinó en la paraula de Déu que ell ens envia amb ella.
Units per al bé
Darrere de la meravella del Temple hi ha tres homes molt diferents entre si: Manyanet, sacerdot i fundador, serà l’inspirador del Temple. Bocabella, laic, pare de família, llibreter i editor, serà el seu gran promotor i Gaudí, arquitecte i geni, el seu creador. Cadascun va tenir un paper en la gènesi del Temple i va deixar fer a l’altre allò que l’altre sabia fer. Aquesta és una gran lliçó: que anem per la vida traçant amistat amb aquells que cerquen el bé, que són diferents, que aporten els seus dons. Tots som necessaris, com també ho va ser la senyora que des del llunyà Tremp va enviar una almoina per al temple de Barcelona.
Sentir amb l’Església
El 1869, Manyanet escriu la carta en la qual diu haver tingut un pensament bonic: dedicar un Temple a sant Josep. Per la seva banda, Bocabella ha creat l’Associació dels devots de sant Josep i converteix Barcelona en un nucli de fervor josefí. L’Església és a punt de declarar sant Josep patró de l’Església (1870) i Gaudí mai no oblidarà sant Josep quan escometi l’obra (que ja ha canviat a Sagrada Família) de tal manera que és molt present a la façana, sí, però també en el seu cor; quan li preguntaven com pagarien el Temple, contestava: «ja pagarà sant Josep».
Tres homes que senten amb l’Església, que vibren i s’anticipen a la declaració «oficial». Tres homes que no busquen fama, sinó el bé de l’Església.
Somnis ambiciosos
A Gaudí li van encarregar la construcció del temple… i va començar a somiar. Podria haver pensat en una església que en 10, 15 o 20 anys estigués construïda i acabada, com tantes altres. No va mesurar, no va calcular, va somiar. El peculiar és que els altres no li tallessin les ales, no el van fer «aterrar». No tallem mai les ales als fills, als alumnes.
Va haver-hi un moment en què Gaudí va ser conscient que la seva obra el superava i va saber que no veuria acabat el temple. Ell no escrivia res, però al seu taller parlava per les colzes, explicava cada detall, feia maquetes… Per sort, els seus deixebles sí que prenien notes. Gaudí, que era un geni, era també humil. Va llegar el somni a d’altres i va començar a construir en vertical una façana i una torre (la de sant Bernabé, l’única que ell va veure acabada) per deixar un «model» a generacions futures.
Profunda simplicitat
Gaudí va saber molt bé que el seu Temple havia de ser una paraula per a tot Barcelona i per al món. I va pensar la construcció amb dos eixos que resumeixen el seu ideal de vida: l’interior del temple està pensat per a l’adoració i el culte i per això la Llum és tan protagonista. L’exterior, en canvi, vol narrar la vida de Jesús, vol ser catequesi, fer apostolat. Un hi passa unes vegades per la Passió, unes altres pel Naixement… i hi ha una catequesi de pedra que ens parla. I que ens diu com ha de viure el cristià: per dins, adorant Déu. Per fora, en la vida quotidiana, fent apostolat. Si el nostre interior està habitat… la nostra vida parla de Déu.
Una llarga paciència
En un món de presses com el nostre, es fa difícil comprendre el no protagonisme de Gaudí. A qui no li agrada veure culminat el fruit dels seus esforços?
El genial arquitecte va viure incomprensions, es va quedar sense diners per continuar, va abandonar l’arquitectura civil, es va traslladar a viure al taller de la Sagrada Família…
I allò que ell va començar ho veurà des del cel. De tant en tant va bé recordar que eduquem per a l’eternitat, que cal fer el bé de pressa sense esperar veure’n fruits.
Gaudí ens va llegar el seu somni, un somni en el qual han treballat milers i milers de persones al llarg de més d’un segle. Persones que no han conegut Gaudí, però van creure en el seu somni.
Carrara versus Montjuïc
Una dita popular sentència que cal fer el ram amb les flors que tenim. Miquel Àngel esculpia el seu meravellós art amb marbre de Carrara perquè era el material que podia aconseguir. Gaudí va utilitzar les pedreres de pedra de Montjuïc perquè eren les més properes i assequibles. Queda demostrat, doncs, que amb qualsevol material es pot crear bellesa.
I és amb el material que som (amb aquest tarannà, aquests defectes, aquestes caigudes o pors) que hem de construir una vida bella. Amb allò que som i tal com som, Déu ens crida a la santedat. A mi m’agraden els sants que, abans de ser-ho, eren una mica «peça». Sant Agustí va portar una vida dissoluta, no s’avenia amb la seva parella i va tenir un fill sense que formés una llar. Al sant rector d’Ars, sant Joan Maria Vianney, li costava tant estudiar que van estar a punt de tancar-li les portes del seminari. Ignasi de Loyola era un presumit de cuidat que quan va saber que podia quedar coix per la ferida de bala, va manar que li trenquessin altra vegada la cama i la «posessin bé». Enamoradís i, diuen, una mica violent. Sant Camil de Lel·lis va perdre tot el que tenia en les apostes, fins i tot la camisa que portava posada, per la seva addicció al joc. La llista continua i continua…
Això sí: tots es van deixar treballar per Déu. I avui són la glòria de l’Església. A veure si fem el mateix (encara que tampoc no cal imitar la primera part, és clar).
La coherència de la naturalesa
S’ha dit fins a la sacietat que Gaudí es va inspirar en la naturalesa. I és cert, ell la veia com un càntic sonor que lloava Déu contínuament. I veia en ella la Mà de Déu… mà de la qual volia ser continuïtat.
Però la naturalesa ens dona a tots una lliçó de coherència que Gaudí va saber viure al final de la seva vida. Si d’un pomer tots esperem pomes i d’un taronger no ens sorprèn en absolut que doni taronges… No podem pensar que d’un Pare Sant han de néixer fills sants? «No hi ha més honor que assemblar-se als seus». Ens assemblem, encara que sigui una mica, al nostre Déu que és compassiu, que sap esperar, que no ens abandona mai, que perdona sempre, que dona terceres, quartes (i les que calguin) oportunitats?
El trencadís
Ja en una d’aquestes pàgines vaig parlar, fa temps, del «trencadís». Però avui vull subratllar allò que Gaudí va percebre clarament: que en el «trencadís» el protagonista és la Llum. La Llum és lliure i sobirana i es reparteix sense mirar sobre qui. Transfigura, embelleix i dona identitat.
La nostra vida és un «trencadís», ja que està formada per etapes diverses, persones que ens han influït, fets que ens han marcat. Però no importa el color; l’únic que importa és que ens posem sota la Llum de Déu. Deixem que Ell ens reveli qui som, ens embelleixi… i sigui la Llum de Déu la que forgi la nostra identitat.
Les portes de la vida
Gaudí va pensar en tres grans façanes, de les quals ja en tenim dues: Naixement i Passió. En total, i si no m’erro, va pensar en tretze portes d’accés. La de la Glòria en tindrà set que representen els set sagraments. I a més hi ha les portes secundàries, petitetes, aquelles que gairebé ningú no veu.
Si va voler fer o no una paràbola en pedra de les vies d’accés a Déu, no ho sé, però per a mi tantes portes em diuen, alt i clar, que a Déu s’hi arriba per molts camins. Hi haurà qui entri en el misteri de la fe des del naixement: família i arrels cristianes, sagraments habituals… però també són molts els qui arriben a Déu a través del patiment: una malaltia, la mort d’algú estimat, tocar fons a la vida i no tenir cap suport, una guerra, una presó…
I també hi ha qui arriba a Déu per aquestes portes col·laterals: un voluntariat que acaba canviant-te, una amistat, la fe de la teva parella… Tantes petites coses que ningú no veu, però que porten a la fe!
Hauríem de preguntar-nos, pares, educadors, sacerdots, si jo tinc moltes portes o soc dels que «faig passar per l’adreçador». Els camins cap a Déu són infinits i no n’hi ha un de millor que un altre.
Podria seguir parlant d’allò que entre línies m’ha dit el Temple. Podria parlar dels dracs i les pors que tenim, de les tortugues que sostenen columnes, del model que va fer servir per a Crist, de…però la paraula que més m’agrada és la que aquell Temple sempre inacabat és imatge de l’Església, una Església sempre en ruta, sempre a mig fer, sempre construint-se… amb la petita almoina de tots.
Volen que el 2033 estigui acabat el Temple. Em costarà veure’l acabat…