Sv 12,12.16-19 / Rm 8,26-27 / Mt 13,24-43
Avui escoltem una nova paràbola. L’escena té lloc en un camp on l’amo sembra el blat; però una nit arriba l’enemic i hi sembra el jull, un terme que en hebreu remet al concepte de «divisió». Tots sabem que el dimoni és un «sembrador de jull», aquell que sempre busca dividir les persones, les famílies, les nacions i els pobles. Els servents voldrien arrencar immediatament la mala herba, però l’amo els ho impedeix amb aquesta motivació: «No fos cas que, en collir el jull, arrenquéssiu també el blat» (Mt 13,29). El jull i el blat es podrien confondre.
L’ensenyament de la paràbola és doble. En primer lloc: el mal que hi ha al món no prové de Déu, sinó del seu enemic, el Maligne. És curiós: el Maligne va de nit a sembrar el jull, en la foscor, en la confusió; ell va allà on no hi ha llum per sembrar el jull. Aquest enemic és astut: ha sembrat el mal enmig del bé, de manera que a nosaltres, els homes, ens és impossible separar-los clarament; però Déu, al final, podrà fer-ho.
I, en segon lloc: la contraposició entre la impaciència dels servents i l’espera pacient del propietari del camp, que representa Déu. Nosaltres, de vegades, tenim molta pressa per jutjar, classificar, posar d’aquest costat els bons i de l’altre els dolents… No oblidem la pregària del superb: «Oh Déu, et dono gràcies perquè jo sóc bo, no sóc com els altres homes, que són dolents…» (cf. Lc 18,11-12). Déu, en canvi, sap esperar. Ell mira el «camp» de la vida de cada persona amb paciència i misericòrdia: veu molt millor que nosaltres el mal, però també veu els brots de bé i espera amb confiança que madurin. Déu, el nostre Déu, és un Pare pacient, que sempre ens espera i ens espera amb el cor a la mà per acollir-nos, per perdonar-nos. Ell sempre ens perdona si anem a Ell.
L’actitud del propietari és l’actitud de l’esperança fonamentada en la certesa que el mal no té ni la primera ni l’última paraula. I és gràcies a aquesta esperança pacient de Déu que el mateix jull, és a dir, el cor dolent amb molts pecats, al final pot arribar a ser bon blat. Però també és veritat que la paciència evangèlica no és indiferència davant del mal; no es pot crear confusió entre el bé i el mal. Davant del jull present en el món, el deixeble del Senyor és cridat a imitar la paciència de Déu, a alimentar l’esperança amb el suport d’una confiança ferma en la victòria final del bé, és a dir, de Déu; el mal serà arrencat i eliminat en el temps de la sega, temps del judici. Al final tots serem jutjats amb la mateixa mesura amb què haurem jutjat: la misericòrdia que hàgim tingut envers els altres serà també la que es farà servir amb nosaltres.
El llibre de la Saviesa ens diu que Déu jutja amb justícia i també amb compassió i indulgència, mai capriciosament. Actuant així, ens ensenya que el just ha de ser humà, comprensiu i benvolent quan jutja els altres… i ens dona l’esperança que, en el pecat, sempre hi ha lloc per al perdó si ens penedim de tot cor. No podem oblidar que som humans; per aquí cal començar tantes vegades. Que així sigui, amb la gràcia de Déu.
