Diumenge XXIII-A- Ez 33,7-9 / Rm 13, 8-10 / Mt 18, 15-20
«On no hi ha amor, posa-hi amor i en trauràs amor». No condueixen enlloc les paraules descorteses, crítiques, solapades, calúmnies… Aquesta actitud, certament no fàcil de viure, mostra que la correcció (en la comunitat cristiana, l’àmbit familiar o escolar) s’ha de fer des d’una autoritat moral que dona el bon exemple, la prudència i l’energia alhora, la humilitat i el desig d’il·luminar i acompanyar el camí del germà i guiar-lo cap a la Veritat… i tot perquè estimem la persona i l’hi fem veure. Més fàcil criticar que corregir…
Benet XVI reflexionava: «Les lectures bíbliques de la missa d’aquest diumenge coincideixen en el tema de la caritat fraterna en la comunitat dels creients, que té la seva font en la comunió de la Trinitat. L’apòstol sant Pau afirma que tota la Llei de Déu troba la seva plenitud en l’amor, de manera que, en les nostres relacions amb els altres, els deu manaments i cadascun dels altres preceptes es resumeixen en això: «Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix» (cf. Rm 13, 8-10). El text de l’Evangeli, pres del capítol 18 de sant Mateu, dedicat a la vida de la comunitat cristiana, ens diu que l’amor fratern comporta també un sentit de responsabilitat recíproca, per la qual cosa, si el meu germà comet una falta contra mi, jo he d’actuar amb caritat envers ell i, abans de tot, parlar amb ell personalment, fent-li present que allò que ha dit o fet no està bé. Aquesta manera d’actuar s’anomena correcció fraterna: no és una reacció a una ofensa rebuda, sinó que està animada per l’amor al germà, per la recerca del bé de la persona estimada…
I si el germà no m’escolta? Jesús en l’Evangeli d’avui indica una gradualitat: abans de tot torna a parlar-hi juntament amb dues o tres persones, per ajudar-lo millor a adonar-se del que ha fet; si, malgrat això, ell rebutja l’observació, cal dir-ho a la comunitat; i si tampoc no escolta la comunitat, cal fer-li notar l’allunyament que ell mateix ha provocat, separant-se de la comunió de l’Església. Tot això indica que existeix una corresponsabilitat en el camí de la vida cristiana: cadascú, conscient dels seus propis límits i defectes, està cridat a acollir la correcció fraterna i ajudar els altres amb aquest servei particular. On hi ha caritat i amor, allà hi ha Déu. «No em pesa, és el meu germà». Entenem perfectament que «estimar és complir la Llei sencera».
Un altre fruit de la caritat en la comunitat és l’oració en comú. Diu Jesús: «Si dos de vosaltres es posen d’acord a la terra per demanar alguna cosa, els ho donarà el meu Pare que és al cel. Perquè on dos o tres estan reunits en el meu nom, allà sóc jo enmig d’ells» (Mt 18, 19-20). L’oració personal és certament important, és més, indispensable, però el Senyor assegura la seva presència a la comunitat que —tot i que sigui molt petita— és unida i unànime, perquè ella reflecteix la mateixa realitat de Déu u i trino, perfecta comunió d’amor. Hem d’esforçar-nos a viure aquesta concòrdia, harmonia, dins la comunitat cristiana. I per a això, sens dubte cal exercitar-se tant en la correcció fraterna, que requereix molta humilitat i senzillesa de cor, com en l’oració, perquè pugi a Déu des d’una comunitat veritablement unida en Crist. Que així sigui amb la Gràcia de Déu.