Estimats germans i germanes, bon dia!
En el nostre itinerari catequètic sobre els vicis i les virtuts, arribem avui a l’últim dels vicis: la supèrbia. Els antics grecs el definien amb una paraula que es podria traduir com a “esplendor excessiva”. En realitat, la supèrbia és l’autoexaltació, l’envaniment, la vanitat. El terme apareix també en aquella sèrie de vicis que Jesús enumera per explicar que el mal procedeix sempre del cor de l’home (cf. Mc 7,22). El superb és aquell que creu ser molt més del que és en realitat; aquell que s’exalta per ser reconegut com a superior als altres, sempre vol veure reconeguts els seus propis mèrits i menysprea els altres considerant-los inferiors.
A partir d’aquesta primera descripció, veiem com el vici de la supèrbia està molt a prop del de la vanaglòria, que vam presentar la darrera vegada. Però si la vanaglòria és una malaltia del jo humà, es tracta d’una malaltia infantil en comparació amb els estralls que pot causar la supèrbia. Analitzant les bogeries de l’home, els monjos de l’antiguitat reconeixien un cert ordre en la seqüència dels mals: es comença pels pecats més grossers, com la gola, i s’arriba als monstres més inquietants. De tots els vicis, la supèrbia és la gran reina. No és casualitat que, a la Divina Comèdia, Dante la situï en el primer cercle del purgatori: qui cedeix a aquest vici està lluny de Déu, i l’esmena d’aquest mal requereix temps i esforç, més que qualsevol altra batalla a la qual estigui cridat el cristià.
En realitat, en aquest mal s’hi amaga el pecat radical, la pretensió absurda de ser com Déu. El pecat dels primers pares, relatat en el llibre del Gènesi, és en tots els sentits un pecat de supèrbia. El temptador els diu: «… Déu sap molt bé que el dia que en mengeu se us obriran els ulls; llavors sereu com déus» (Gn 3,5). Els escriptors d’espiritualitat estan més atents a descriure les repercussions de la supèrbia en la vida de cada dia, a il·lustrar com arruïna les relacions humanes, a subratllar com aquest mal enverina aquell sentiment de fraternitat que, en canvi, hauria d’unir els homes.
Vet aquí, doncs, la llarga llista de símptomes que revelen que una persona ha sucumbit al vici de la supèrbia. És un mal amb un aspecte físic evident: l’home orgullós és altiu, té una “dura cerviz”, és a dir, té el coll rígid que no es doblega. És un home que amb facilitat jutja despectivament: per una nimietat, emet judicis irrevocables sobre els altres, que li semblen irremeiablement ineptes i incapaços. En la seva arrogància, oblida que Jesús als Evangelis ens va donar molt pocs preceptes morals, però en un d’ells va ser inflexible: no jutjar mai. T’adones que estàs tractant amb una persona orgullosa quan, si li fas una petita crítica constructiva, o un comentari totalment inofensiu, reacciona de manera exagerada, com si algú hagués ofès la seva majestat: s’irrita, crida, trenca relacions amb els altres de manera ressentida.
Poc es pot fer amb una persona malalta de supèrbia. És impossible parlar amb ella, i encara menys corregir-la, perquè en el fons ja no és present a si mateixa. Només cal tenir-li paciència, perquè un dia el seu edifici s’ensorrarà. Un proverbi italià diu: “La supèrbia va a cavall i torna a peu”. Als Evangelis, Jesús tracta amb moltes persones orgulloses, i sovint va anar a desenterrar aquest vici fins i tot en persones que l’ocultaven molt bé. Pere presumeix al màxim la seva fidelitat: “Encara que tots t’abandonin, jo no ho faré” (cf. Mt 26,33). Tanmateix, aviat experimentarà que és com els altres, també ell temorós davant la mort que no imaginava que pogués estar tan a prop. I així, el segon Pere, el que ja no aixeca el mentó, sinó que plora llàgrimes salades, serà curat per Jesús i serà finalment apte per sostenir el pes de l’Església. Abans ostentava una presumpció de la qual era millor no fer gala; ara, en canvi, és un deixeble fidel a qui, com diu una paràbola, l’amo “posarà al capdavant de tots els seus béns” (Lc 12,44).
La salvació passa per la humilitat, veritable remei per a tot acte de supèrbia. En el Magníficat Maria canta a Déu que dispersa amb el seu poder els superbs en els pensaments malalts dels seus cors. És inútil prendre res a Déu, com esperen fer els superbs, perquè al final, Ell vol regalar-nos-ho tot. Per això l’Apòstol Jaume, a la seva comunitat ferida per lluites internes originades en l’orgull, escriu: «Déu resisteix els superbs, però als humils els dona la seva gràcia” (Jm 4,6).
Per tant, estimats germans i germanes, aprofitem aquesta Quaresma per lluitar contra la nostra supèrbia.
Aula Pau VI, dimecres, 6 de març de 2024
PAPA LLEÓ XIV – BENEDICCIÓ “URBI ET ORBI” – PASQUA 2026
La Pasqua és una victòria: de la vida sobre la mort, de la llum sobre les tenebres, de l’amor sobre l’odi. Una victòria que ha tingut un preu altíssim: Crist, el Fill del Déu viu (cf. Mt 16,16), va haver de morir, i morir en una creu, després de patir una condemna injusta, ser escarnit i torturat, i haver vessat tota la seva sang. Com a veritable Anyell immolat, va prendre damunt seu el pecat del món (cf. Jn 1,29; 1 Pe 1,18-19) i així ens va alliberar a tots, i amb nosaltres també a tota la creació, del domini del mal.
Però, com va vèncer Jesús? Quina és la força amb què va derrotar d’una vegada per totes l’antic Adversari, el Príncep d’aquest món (cf. Jn 12,31)? Quin és el poder amb què va ressuscitar d’entre els morts, sense tornar a la vida anterior, sinó entrant en la vida eterna i obrint així, en la seva pròpia carn, el pas d’aquest món al Pare?
Aquesta força, aquest poder, és Déu mateix, Amor que crea i engendra, Amor fidel fins al final, Amor que perdona i redimeix (…).
En aquest dia de festa, deixem de banda tota voluntat de disputa, de domini i de poder, i implorem al Senyor que concedeixi la seva pau al món assolat per les guerres i marcat per l’odi i la indiferència, que ens fan sentir impotents davant del mal. Al Senyor encomanem tots els cors que pateixen i esperen la veritable pau que només Ell pot donar. Confiem en Ell i obrim-li el nostre cor! Només Ell fa noves totes les coses (cf. Ap 21,5). Bones Pasqües!
