Club d’Homes
Participo en una jornada de capacitació per a professors de religió en escoles públiques de formació professional. Som catorze col·legues de les dues confessions cristianes, reconegudes com a assignatures a les escoles públiques de gairebé tots els estats federals d’Alemanya: religió evangèlica i religió catòlica. Un dels participants es presenta com a «evangèlic de professió» i «catòlic en l’àmbit privat». Ens fa esclatar el riure i s’explica: ell és diaca evangèlic i treballa des de fa molts anys com a professor de religió evangèlica en dos col·legis públics. La seva dona és catòlica i tenen dues filles d’uns vint anys. Cap cas excepcional en el nostre entorn ni en la cultura alemanya: un cònjuge és evangèlic, l’altre catòlic. Matrimonis mixtos.
A l’hora de dinar compartim taula i un diàleg enriquidor, tot i haver-nos conegut només unes hores abans. Finalment, m’atreveixo a preguntar-li directament per les seves filles i la seva relació amb l’església. Se li canvia el rostre, però amb una barreja de pau i resignació em confessa que les seves filles, tot i haver rebut els sagraments de la iniciació cristiana (baptisme, comunió, confirmació) i d’haver estat socialitzades en un entorn catòlic, també amb la participació convençuda del pare, no volen saber res de l’església, d’aquest club d’homes on no troben el seu lloc. Li agraeixo la seva sinceritat i també li comparteixo una realitat similar amb les nostres dues filles grans, igualment d’uns vint anys.
Església domèstica
Mai no ha estat fàcil la transmissió de la fe que, d’altra banda, no deixa de ser un do. Els nostres joves viuen un món que és diferent del que nosaltres vam viure en la nostra joventut i completament diferent del que van viure els nostres pares de joves. Un segle, tres generacions, tres mons diferents, però també amb un mateix sentir i amb un idèntic anhel profund: ser feliços.
Continuo creient que una vida plena i feliç passa per tenir cura i fomentar la relació sana amb un mateix, amb els altres i també amb el transcendent, que en el cas dels creients passa per reconèixer la presència de Déu entre nosaltres, d’un Déu personal i misericordiós, revelat en Jesús de Natzaret.
Un Déu que és Amor i que, per tant, és comunitari. I per això em consola, em conforta i m’anima que el Concili Vaticà II i el Catecisme parlin de la família com a església domèstica, una comunitat de vida i amor. Avançar la persona, la relació, el vincle per sobre de qualsevol altra discrepància és ser testimoni de l’amor de Déu i és fer experiència d’església en primera persona.
La Sagrada Família
El somni d’Antoni Gaudí, i de tants altres, de donar visibilitat a la Sagrada Família, a aquella llar de Natzaret formada per Jesús, Maria i Josep, construint la Basílica de la Sagrada Família a Barcelona, m’ajuda a mirar amb esperança la realitat de les meves filles i de tants joves que no troben el seu lloc a l’església, però que no cessen de buscar aquest déu desconegut. En la construcció i el manteniment de la Basílica de la Sagrada Família han participat i participen un nombre incomptable de persones. Han passat 140 anys i l’obra encara està inacabada. I quan s’acabi, estarà sempre en estat de manteniment. Tanmateix, perquè la basílica sigui molt més que una obra arquitectònica excepcional i es pugui fer també una experiència concreta i significativa de la vida que transmet, necessitem una mediació personal, algú que ens expliqui el significat de les pedres i que ens contagiï amb la seva vida.
Déu vulgui que sapiguem viure i transmetre l’Esperit de Natzaret que emana de la Sagrada Família en el nostre quefer diari i quotidià. Que allà on estiguem, siguem més artesans de comunió que enginyers de divisió. I que cadascú pugui trobar el seu lloc en una església que està cridada no a ser un club d’homes, sinó a ser una veritable família de germans i germanes.