Benvolgudes famílies:
El dia 17 de desembre de 1901 lliurava la seva ànima a Déu el P. Manyanet. Tenia seixanta-set anys i una vida plena. Estava envoltat dels religiosos de la comunitat, atès físicament i espiritualment fins a l’últim sospir. Les seves paraules de “comiat” després de rebre el viàtic van ser, com confirmen els testimonis: “Si adhuc sum necessarius, non recuso laborem; Fiat voluntas tua”. Recordar aquest moment té com a finalitat, no només ni en primer lloc, mirar al passat, sinó renovar el compromís de viure el present seguint les petjades i l’exemple que ens va deixar com a religiós, sacerdot, educador i fer-ho “amb els nostres peus i en el nostre món”. I, si hi ha alguna cosa que, en recordar, podem sempre actualitzar, com a religiosos i com a famílies, és:
- El seu amor privilegiat a la Sagrada Família, centre de la seva vida i missió apostòlica. La família de Jesús continua sent un referent de la nostra vida pel seu exemple d’amor, d’humilitat, senzillesa i recerca del compliment de la voluntat de Déu en les seves vides. Aquest amor a la Sagrada Família és el centre, no només de les famílies, sinó també de la vida dels religiosos que han de “promoure el seu culte i devoció” i han de realitzar la seva missió apostòlica proposant la família de Natzaret com a “model i exemple” per a les famílies i les mateixes comunitats religioses.
- La seva entrega i servei total a les famílies. Els pares són els primers i principals educadors dels fills i la llar és un germen i fonament d’una renovació social i religiosa, sempre necessària i urgent. El P. Manyanet ens recorda que “la paternitat és com un sacerdoci” i per això els pares assumeixen la responsabilitat d’“acompanyar, exhortar, animar… en el camí de desenvolupament de la vida dels fills. No poden ni han de dimitir d’aquesta responsabilitat i, a més, en tot han de donar exemple que és la millor i més convincent manera de predicar.
- La seva missió educativa, mitjà “principal” per acostar-se al model de Natzaret, juntament amb les mateixes famílies. La “lectura de la realitat” el va portar a la convicció que el tema educatiu era prioritari. Per aquesta raó va fundar dos instituts religiosos dedicats com a missió principal a l’ensenyament i es va erigir com un pedagog innovador en subratllar, com a eix de la seva pedagogia, “l’educació del cor i de l’intel·lecte”, que significava una educació integral i personal, fomentant el creixement en les virtuts i en els coneixements, així com l’enfortiment de la voluntat.
- El seu compromís social que es manifesta no només en la seva ajuda als més necessitats oferint des de menjar fins a beques d’estudi, sinó en la seva preocupació i clara opció per fundar col·legis per “arbitrar recursos per afavorir els fills dels obrers” i persones amb menys recursos optant per una formació tècnica, en escoles-taller, que ajudés a tenir una bona professió que permetria guanyar-se la vida i integrar-se en el món del treball amb dignitat.
J.D.A.
