XI DIUMENGE DE DURANT L’ANY -A- Ex 19,2-6a / Rm 5, 6-11 / Mt 9, 36-10, 8
L’evangeli que hem escoltat avui inicia el Discurs Apostòlic de Jesús, el segon dels cinc grans discursos de l’evangeli de Mateu. És un veritable esbós de què significa i és la missió. En subratllo dos punts:
La missió neix de la compassió, que és percebre realment l’altre en la seva situació; de l’escolta autèntica i pietosa que porta a commoure’s interiorment, a sentir amb la persona que parla i a “mirar amb els ulls de Déu”. La primera lectura ens mostra com Déu “ha vist” l’“aflicció del seu poble” i s’acosta als israelites per portar-los “sobre ales d’àliga” i fer-ne “una nació santa”. Cal mirar a l’interior, amb els ulls dolços i compassius de Jesús; només així es descobreix la misèria, el buit, la desil·lusió…, la grandesa, la bellesa, la profunditat… que nia en el cor de l’home.
Recordo les paraules del Papa al centre penitenciari Brians 1: «Tot i que l’angoixa i la tristesa marquin alguns moments del vostre camí, recordeu que els errors de la vida no determinen la identitat d’una persona. Sant Agustí, a les seves Confessions, ens comparteix el seu itinerari vital i ens parla d’això; si confiem en la gràcia divina i ens deixem guiar i transformar per ella, descobrim com en la nostra vida el passat no condemna el futur, sinó que ens ofereix la possibilitat de canviar les nostres decisions i eleccions.
Fem lloc al Senyor en el nostre cor i busquem el seu rostre. Deixem-nos acompanyar pel seu amor. Agafem-nos a Ell, que ens convida contínuament a l’esperança i ens mostra un horitzó meravellós que cap barrera física no ens pot impedir assolir. Avui, Ell continua parlant-nos en el més profund de les nostres consciències per fer-nos descobrir que té la seva estada enmig de nosaltres. Només espera que li donem una oportunitat.
Estimats amics i amigues, us convido a continuar somiant el somni de Déu. A cadascun us dic: Déu t’estima tal com ets, però et somia millor! El Senyor ens permet a tots començar sempre de nou, perquè ser humà i ser cristià no consisteix a no equivocar-se, sinó a créixer en la capacitat de convertir-se, penedir-se, esmenar-se i, sobretot, reconciliar-se i perdonar».
I a Montjuïc: «… aquestes nits —que acompanyen la nostra vida, el camí de la fe i la història en què vivim— són un lloc de benedicció, un espai per renéixer, un ventre que sempre dona a llum vida nova. Aquestes nits ens despullen i ens retornen a l’essencial; ens treuen les màscares humanes i religioses que fem servir de dia, perquè no ens reconeguin o per donar una imatge de nosaltres diferent del que som; ens deixen al descobert, en les nostres llums i en les nostres ombres, retornant-nos a la humilitat de saber-nos mirar en la veritat, més enllà de la presumpció de pensar que el nostre camí ja està complet i que avancem com si tinguéssim una llum clara sobretot, sobre tothom i fins i tot sobre Déu».
La missió és un servei gratuït. Es tracta de donar de franc allò que gratuïtament s’ha rebut de Déu. La Bona Nova de la Salvació de Déu per a l’home no té preu ni es ven; ningú no queda exclòs de la pertinença al Regne. Ens ha dit sant Pau que «la prova que Déu ens estima és que Crist, quan encara érem pecadors, va morir per nosaltres». D’enemics hem passat a ser amics, d’amics a fills, i tot perquè Déu estima l’home. Proves? No existeix una prova d’amor més gran que donar la vida per l’altre…
El papa Lleó XIV al temple de la Sagrada Família: «No habitem, doncs, una obra inacabada, sinó un temple encara en construcció. La seva imperfecció no és un defecte, perquè dona testimoni d’un desig; no significa una mancança, sinó que expressa una promesa que volem honorar amb coherència. La nostra gratitud es converteix aleshores en compromís, alhora que cooperem en el projecte de Déu, és a dir, en la construcció a la qual Ell mateix ens crida. Ja que som temple de l’Esperit Sant (cf. 1 Co 6,16.19), aquesta obra coincideix amb la nostra vida, que Déu concep com una obra mestra que hem de realitzar junts i ens crida a col·laborar amb Ell (cf. 1 Co 3,9)».