A LA REVISTA LSF GENER-FEBRER 2026, N.O 1500, el P. Josep M. Blanquet publicava: «Un any amb Gaudí» i subratllava: «Fa cent anys, quan el juliol de 1926, La Sagrada Família va dedicar un sentit record «a l’insigne arquitecte» Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926), recentment traspassat, el va titular «L’Arquitecte de La Sagrada Família»», afirmant, sense voler desmerèixer la resta de les seves obres arquitectòniques, que «l’obra mestra d’aquest il·lustre arquitecte és la Sagrada Família» (cf. La Sagrada Familia 29 [1926] 244-248). No entra en el tema de l’origen històric o «gènesi d’aquesta meravella de l’art i de la pietat», perquè ja l’ha tractat en una altra ocasió, encara que sí que afirma que «adoptada la idea per l’Associació Josefina i per la seva revista El Propagador de la Devoción a San José», tots dos van promoure i van impulsar la construcció del temple.
(…) I pel que fa a la santedat de Gaudí afirma que «aquest temple, glòria de la ciutat que el posseeix, homenatge august a la humil Família de Natzaret, himne perenne a la divinitat, no només perpetuarà la memòria del seu creador, sinó que continuarà predicant a la posteritat, així com amb la seva exemplar vida i edificant mort ha predicat al nostre poble que, amb una espontaneïtat admirable, ha rendit a l’Arquitecte del temple de la Sagrada Família un tribut pòstum propi de sants i dels més alts genis». «In memoria aeterna erit justus», conclou.
M’ha semblat necessari subratllar novament dos paràgrafs de l’article esmentat en el marc de l’«Any Gaudí» i de la celebració dels «100 anys de vida i bellesa» que estem recordant. I fer-ho, a més, destacant dues dimensions essencials de la vida i obra de Gaudí: la seva genialitat arquitectònica i l’honestedat, senzillesa, humilitat de la seva vida. El papa Francesc, en declarar-lo Venerable el 14 d’abril de 2025, reconeixia la «vivència heroica de les virtuts cristianes» que no es poden separar de la seva innovació arquitectònica pensada, particularment en el temple, com un cant d’alabança i glòria a Déu. La recerca constant de la Glòria de Déu, el valor del sacrifici… el sentit de la Providència són trets, entre tants altres, de la profunda vida cristiana de l’«arquitecte de Déu».
En aquesta petita contribució em situo davant l’única façana que Gaudí va veure conclosa, la del Naixement. Orientada cap a l’est, des d’on emergeix la Llum, és un cant a la vida i, per tant, a l’esperança. És un pòrtic d’entrada al misteri de Natzaret, una catequesi en pedra de la vida de la Sagrada Família, un retaule per ser contemplat des de l’exterior que recrea la vida de la família de Natzaret, des de les profecies que l’anuncien fins a la natura que la «saluda» passant pels esdeveniments ordinaris d’una vida amanida de moments únics i, alhora, ordinaris. Una façana, a més, que ens introdueix en el cor de les virtuts teologals: la fe (dedicada a Maria), l’esperança (dedicada a Josep) i l’amor (dedicat a Jesús) que són un Do de la Gràcia pel qual accedim al misteri lluminós de Déu «visualitzat» a l’interior del temple.
Com un pelegrí que busca l’«expiació» interior, em poso davant la façana il·luminada pel sol del matí. Encara no és migdia. Contemplo la façana, envoltat de guies que l’expliquen. I sento la força de la natura viva, exultant pel naixement de Jesús, el fill de Maria i Josep, el «Salvador de la humanitat». No sé si els guies subratllen l’aspecte messiànic, però aquesta és la raó de l’exuberància de la pedra. I és que el naixement de Jesús és un cant a la vida i la natura exulta per això com ho és, o hauria de ser, tot naixement.
Existeix una tendresa de fons en tota la façana, particularment en les escenes que reflecteixen la humanitat i la família de Jesús: l’Anunciació a Maria en actitud de confiada docilitat, el naixement coronant la columna de la genealogia de Jesús a la base de la qual hi ha la serp mossegant la poma, símbol del pecat original, raó de l’Encarnació de Jesús, la inscripció de la qual és a la part superior, que mostra acolliment, serenitat, integració de totes les criatures, la presentació al temple, la fugida a Egipte mostrant el drama de deixar la pròpia terra, la presència enmig dels doctors, la quotidianitat del treball al taller de fuster… una vida en què es poden reflectir tantes vides, totes les vides… a través dels esdeveniments de la qual entrem al misteri profund de l’ésser.
El pinacle de la façana compendia simbòlicament els tres pòrtics, representa el triomf de la vida. A la seva base trobem l’anagrama de Jesús: JHS sobre una creu als costats de la qual les lletres «alfa i omega» recorden que Jesús és el principi i la fi de tot allò creat. Ascendint amb la mirada trobem la figura del pelicà, un primitiu símbol cristià que representa l’Eucaristia, la sang vessada que, recollida pels àngels, alimenta els fidels i que ens condueix al xiprer, l’arbre que amb les seves fulles sempre verdes, simbolitza la vida eterna i al recer del qual volen els coloms blancs que no són sinó els fidels que s’acosten a Déu. I, al cim, la Santa Trinitat, el misteri d’un Déu que és amor, Pare, Fill i Esperit Sant, coronada amb la lletra grega tau, inicial del nom de Déu en grec, amb la creu símbol de Jesús i el colom que representa l’Esperit Sant.
Com hauria gaudit sant Josep Manyanet contemplant aquesta façana. El «misteri de Déu revelat a Natzaret», llar, temple, taller, escola… tot això representat magistralment per Gaudí. Hauria acompanyat les famílies i els alumnes de les escoles a visitar el temple i els hauria introduït en el misteri representat a través d’imatges de gent comuna i humil, d’elements simbòlics i litúrgics, de natura, estrelles, animals… i els hauria mostrat que, seguint el seu exemple de vida en la vida ordinària, quotidiana, senzilla, tràgica en ocasions, sempre en camí… no només s’arriba al cel, sinó que es construeix una societat més justa enfortint la fe i l’esperança de la família i, a través d’ella, de l’Església i la societat.
El papa Lleó XIV en l’Homilia de la Missa a la basílica, el passat 10 de juny, recordant Gaudí, va subratllar:
«Com a arquitecte ardent de fe, el venerable Antoni Gaudí va concebre aquests espais amb el desig de narrar els misteris de la vida del Senyor: d’aquesta manera ens ha proposat una peregrinació espiritual, que condueix a la trobada amb Crist nascut, mort i ressuscitat per nosaltres. Juntament amb Gaudí, de qui commemorem el centenari de la seva mort, recordem i donem les gràcies aquesta tarda a tots els promotors i benefactors, als artistes i als treballadors que cooperen en la construcció d’una obra mestra arquitectònica, que és també una eloqüent catequesi feta de pedres, colors i llum. En la seva saviesa, l’Església renova així la Biblia pauperum de les antigues catedrals, que són en si mateixes missatges d’evangelització de gran riquesa. En aquest temps de la imatge, resulta encara més evident com l’art i la bellesa són eminents canals d’evangelització.»