Sant Josep Manyanet, quan el 24 de juny de 1869, després de pregar i «meditar sobre els mals que tenen desballestada la societat» —diguem-ne educació i família—, va comunicar al seu bisbe Josep Caixal «un pensament, pel que sembla bell i devot, que m’ha vingut», perquè el fes arribar al papa Pius IX i als bisbes espanyols que s’havien de reunir a Roma en el Concili Vaticà I.
El «pensament bell» era «interessar el gloriós Patriarca Sant Josep», que havia de ser nomenat Patró de l’Església Universal perquè havia presidit la Casa de la Sagrada Família de Natzaret, germen de l’Església, «per mitjà de l’erecció d’un temple expiatori» per presentar el model d’una Família i d’una Escola en què Jesús, el Fill de Déu, obedient a Maria i a Josep, va viure i «creixia en edat, saviesa i gràcia davant de Déu i dels homes».
El «pensament», encara no el temple, li semblava bell, grandiós, excel·lent i perfecte, perquè en la Sagrada Família de Natzaret hi veia la resposta donada per Déu als temps que s’acostaven.
El bisbe Caixal, abans de partir cap a Roma, el 5 de juliol del mateix any, va comunicar el «pensament bell» de Manyanet al cardenal arquebisbe de Santiago de Compostel·la, Miguel García Cuesta (1803-1873): «Sant Josep és qui ens ha de treure d’aquest pou de podridura i immundícies per salvar el dot de la seva esposa… La Trinitat humana ha d’ocupar al cel, ben segur, un lloc preferent i molt més elevat que tots els altres sants, fins i tot en el seu tercer membre, que és Sant Josep… Un sacerdot molt devot de Sant Josep [al·lusió a Manyanet] m’ha suggerit que li prometéssim que se li edifiqués un magnífic temple en algun lloc d’Espanya…» (Arxiu Episc. Urgell, Comunicacions (1866-1869), f. 211-211v).
Manyanet, per la seva banda, va afegir en una nota a la carta anterior: «Aquest pensament el vaig comunicar més tard al Sr. Josep Bocabella (àlies) Viuda Pla, de Barcelona, qui el va iniciar a El Propagador de la devoció a Sant Josep, donant peu amb tot això a l’aixecament del famós temple de la Sagrada Família».
L’any 1874, quan El Propagador parlava per primera vegada d’aixecar un «temple expiatori», afirmava que es tractava només d’un «pensament». I així el van qualificar Josep M. Bocabella i el seu gendre, Manuel de Dalmases, l’any 1890, en l’escriptura de renúncia als drets de propietat del solar i del temple, exigida pel bisbe de Barcelona.
Va ser el genial arquitecte Antoni Gaudí qui, en plena sintonia amb Sant Josep Manyanet, va projectar i va aixecar en part un temple expiatori i bell, elegant, dotat de gràcia, noblesa i senzillesa, perquè havia d’encabir en ell tot el designi de Déu sobre la família i la societat, revelat en Jesucrist.
L’any 1894, Mons. Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, mentor de Gaudí, en el Mes en honor de Sant Josep, publicat aquell any, afirma en el pròleg: «Catalunya s’ha distingit en aquesta profitosa devoció i, per mostrar-ho als propis i als estranys, a la ciutat de Barcelona s’hi va edificant un temple en honor de la Sagrada Família, que serà un dels més grans i més elegants de la cristiandat dedicat a Sant Josep».
I l’any 1925, després de culminar la torre de Sant Bernabé, el rellotger del temple li va fer aquest breu comentari: «Fa goig», causa satisfacció. També els papes Benet XVI i Lleó XIV han definit el temple de la Sagrada Família, de Gaudí, com una «trobada amb la bellesa».
Josep M. Blanquet, S.F.
